Tal com s’esperava de la llei del pèndol, un cop extinta la seva arnada condició de reserva espiritual d’occident, el nou orgull patri va consistir a vendre la pell de brau com el darrer bastió europeu que es resistia a la incursió política de l’extrema dreta.
Un eslògan preciós si no fos perquè se sustentava en l’existència d’una de les dretes més ràncies d’Europa, dins la qual s’han sentit còmodes nostàlgics i xenòfobs mentre la conveniència era disfressar-se de joves demòcrates pels passadissos de la Unió. I ara que la unió sona a poc més que un tràgic eufemisme, on són més universals les lleis dels mercats que no pas els valors i els drets, cadascú a casa seva i l’euro a la de tots, n’hi ha hagut prou amb un sol any de comicis (desbocat, això sí) per esfondrar el bastió.
Tot i aquesta sensació que els dies devoren els anys, no fa pas tant que en una conversa arran de la pulsió independentista que tensava el país, un il·lustríssim prohom de la ciutat ens advertia del perill, en cas de persistir, de “despertar la bèstia” [sic].
En tot cas, a banda de l’evidència (a cops flagrant, a cops latent) que la bèstia existia, el més trist de l’argument era el reconeixement implícit de l’amenaça del règim de no traspassar els marges per poder jugar a fer de democràcia, un taulell amb prou carrils per garantir oponents i picabaralles i prou estrets per garantir l’essència del destí en l’universal.
Ja fa anys i panys que al saló de sessions del nostre Ajuntament hem tingut regidors declaradament xenòfobs. Que assistim a la normalització de l’a por ellos institucional i popular, de la impunitat i l’arbitrarietat, a la normalització de la resposta lamentable al drama del mare mortum, a la banalització del nazisme. Tenim femers a totes les institucions i ara, oh sorpresa, hi ha qui s’escandalitza de trobar-se la ultradreta escarxofada en un escó. De debò?
Sí, n’hi ha uns quants més, força, que semblen haver-se despertat de la seva particular migdiada constitucionalista i ara s’espolsen les capes de maquillatge de semicorrecció política: al final, els liberals moderns van resultar ser col·leccionistes d’àligues i els que no eren ni blaus ni rojos tampoc no eren ni verds ni liles, sinó ben grisos.
No sé si és bona cosa que el llop cregui que ja no necessita la pell de xai, però servirà com a mínim perquè cínics i estúpids no puguin seguir justificant el seu autoengany.
