Definitivament ja són un grup major. Nailon sempre ha estat un bon grup. Els recordo a un non-stop al Clap o a Argentona fa dos anys i aquell bon producte ha passat degudament per l’adreçador en els aspectes que li feien falta i ja sonen, actuen i es comporten com el que ja són: gran grup dels que fan falta per ventilar una mica –en el sentit de l’aire fresc– el panorama. Duen claca, tenen aquell punt de grup eternament novell, aquella perícia i innocència que els dibuixa un somriure quan pugen a l’atril, i alhora, llueixen taules artístiques de en els seus bolos. El “progressa adequadament” que podrien merèixer a primària muta a notable en l’actual formació.
La seva és una fusió fàcil i aquesta facilitat lluny de ser pejorativa els obre les portes a tot. Versionant són fins i encertats i amb el seu carregament són curosos en l’execució de manera que els temes arribem i aclaparen. A ritme de mosca collonera -a poc a poc i anar fent- van avançant en el recital a través de la salsa, el reggae, el pop-rock o la rumba sempre, tot el resultat, amb aquella picada d’ull al duende flamenc que remata a gol qualsevol composició. Nailon van convèncer un Clap amb molt bon aspecte i ho varen fer perquè valen i es fan valdre a mercè de l’amplitud musical de la seva proposta i també del bon planter musical que planten dalt l’escenari.
De cara a la galeria
Amb algun titubeig però amb una alegria immensa van dibuixar una cançó rera l’altra fins a completar una bella selecció que potser va pecar de populisme en deixar-se anar en excés en alguns moments de la nit. Un bagatge, el del seu concert, que els fa merèixer respecte i distinció i que demostra que la bona feina garanteix el resultat.