Segons Ernst Theodor Hoffmann les exigències estètiques del Romanticisme donen una missió nova al creador que obrirà tot un món desconegut. El seu destí impregnarà i farà partícip a tota la societat de l’emoció i experimentació íntima de l’artista.
El polifacètic Hoffmann creia que la música és la més romàntica de totes les arts, ja que en la seva pròpia musicalitat s’escola el present a cada instant. En el segle XIX, les innovacions en la música instrumental, progressen constantment. Neix un nou llenguatge orquestral amb flamants cromatismes sonors, destinats a experimentar la força provocadora de la violència, d’una passió, d’un sentiment o d’una situació insòlita.
Així, l’arquitectura sonora esdevé el fonament de totes les construccions musicals. Conseqüentment, la tècnica de l’orquestració en el segle XIX, donarà un fort i renovat impuls en les simfonies del Romanticisme. La trajectòria simfònica romàntica camina per corrents paral·lels. Mendelssohn mostra ser un gran sinfonista i un perfecte representant de l’academicisme del segle XIX.
En el corrent innovador, hi militen els compositors Schumann, amb un simfonisme refinat; Berlioz amb la seva Simfonia Fantàstica ens exposa una obra revolucionària que entra dins del gènere programàtic, descrivint la seva experiència vital d’artista. Les quatre simfonies que compongué Brahms, representen el simfonisme germànic, amb una orquestració i harmonia plenes i riques.
Txaikovski en les seves simfonies i obres en general, es tranforma en el més cèlebre representant europeista de les recents escoles russes. Músic internacional, Txaikovski transmet, innegablement, el seu dramatisme, patetisme i sentimentalisme en tota la seva obra de forma captivadora.
