Contundència narrativa

'El policía de las ratas', un text intrigant de Roberto Bolaño

El policia de les rates

Amb una bona entrada, però sense arribar a omplir-se del tot, divendres passat el Monumental va acollir ‘El policia de las ratas’, un muntatge amb direcció i dramatúrgia d'Àlex Rigola creat a partir d'un conte inclòs en el recull de relats curts 'El gaucho insufrible' que el narrador i poeta xilè Roberto Bolaño (1953-2003) va escriure a Blanes pocs mesos abans de la seva mort.


De les diverses obres previstes dintre la programació estable que aquests mesos es podrà veure al Monumental, segurament aquesta és una de les que més lliga amb l'enunciat 'Teatre i universos', que és la idea que les engloba. Tanmateix, ‘El policia de las ratas’ aconsegueix crear una atmosfera d'intriga en un submón de rates en què tot el que passa són com metàfores de pervertiments propis del comportament humà.

Escriptura singular

Àlex Rigola, que va ser director artístic del Teatre Lliure del 2003 al 2011 i actualment ho és de l'àmbit d'arts escèniques de la Biennal de Venècia, es confessa fervent admirador de la literatura de Roberto Bolaño. Fa sis anys ja va muntar '2666', un espectacle grandiós, excepcional en tot, que és recordat encara amb admiració. Si llavors partia d'una novel·la d'una complexitat incommensurable, ara s'ha cenyit a   adaptar una narració breu amb mitjans molt sobris. Això no obstant, aquesta senzillesa permet copsar igualment la potència del llenguatge ric i descriptiu i el punyent rerefons social d'un dels escriptors més interessants i innovadors de la literatura llatinoamericana contemporània.

Morts sense motiu

El plantejament dramatúrgic que Rigola ha fet de 'El policía de las ratas' respecta fidelment el text del conte de Bolaño. L'única llicència que s'ha pres ha estat la de transformar el que a l'original està relatat completament en primera persona i desdoblar-ho per poder ser escenificat a càrrec de dos actors. Així evoca un subsòl de clavegueres repugnants que és l'hàbitat d'una col·lectivitat de rates socialment organitzades que conviuen amb l'amenaça de la voracitat d'altres animals degradats que són els seus predadors. Joan Carreras hi fa de "José el Tira", el protagonista, un policia inquiet que investiga una sèrie d'assassinats que no semblen respondre a cap motivació explicable. Per la seva banda Andreu Benito posa veu i gest a les acotacions i a la resta de personatges: el forense, el comissari, un mestre vell, l'assassí, la mare d'un ratolí mort o la rata reina. Entre l'un i l'altre componen magníficament l'argument intrigant de la faula que al·ludeix, entre altres coses, a l'art com a motiu de marginació i que acaba amb la constatació fatal que en aquesta societat de rosegadors hi ha individus que poden arribar a matar els seus congèneres. Com passa entre els humans.

En la interpretació i en la posada en escena tot està primfilat per donar vigor i preponderància a la contundent teatralitat del relat de Bolaño. Tons, ritmes, inflexions, pauses i mínims moviments estan al servei de la paraula, esplèndidament dita i compassada. L’exigua decoració enquadra encara més aquesta subtilitat: dues butaques, dos micros, el cadàver d'una rata gegant i una bossa de sang que degoteja i que va tacant lentament la blancor intensa del terra brillant de l'espai escènic. Una proposta pulcra, inquietant i captivadora.

Comas Soler

Crítica teatral
 
"El teatre no és un joc, ni un aparador de vanitats, ni un tapabruts..." (Joan Oliver)

Lloc Web: www.totmataro.cat/blocs/traspunt-i-apart