A tot gas. Tan bon punt el divendres dia 3 d'octubre s'inaugurava formalment la vint-i-tresena edició de Temporada Alta amb la tendresa i la força de la ballarina Sol Picó i el seu recopilatori 'One-hit wonders', de seguida propostes de tota mena van començar a prendre possessió dels diversos escenaris del festival.
L'Auditori, la Mirona, el Teatre Municipal, la Planeta, el Teatre de Bescanó o El Canal han acollit ja espectacles dramàtics, musicals i de dansa en què la innovació i la contemporaneïtat van de bracet amb la qualitat.
El bo i millor
Si de fa temps Temporada Alta ha consolidat sobradament la seva condició de festival internacional de primer nivell i en aquestes dates de la tardor esdevé sempre la referència escènica més destacada no només de Catalunya i l'estat espanyol sinó de tot el sud d'Europa, la programació d'aquest any té la voluntat de ser la millor de totes les edicions. Amb prop d'un centenar d'espectacles, molts dels quals tenen la categoria d'estrenes, la cita gironina reunirà altre cop una pila de creadors de renom mundial.
Parlant estrictament de teatre i de la cinquantena llarga de muntatges que s'hi podran veure, s'ha de fer esment de les aportacions del sud-africà Brett Bailey, de l'urugaià Sergio Blanco, de l'argentí Sergio Boris, de l'anglo-francès Peter Brook, dels italians Romeo Castellucci i Paolo Nani, de la brasilera Chistiane Jatahy, del polonès Krystian Lupa o del suís Christoph Marthaler.
Però al costat de la seva dimensió internacional i del caràcter d'aparador privilegiat de molts treballs que vénen de fora, el festival fa una aposta igualment important per als autors catalans, que signen més de la meitat del total de títols programats. Complementàriament, un altre eix primordial de Temporada Alta són les accions d'ajuda a la producció i de promoció de joves dramaturgs del país dedicats a la creació contemporània més experimental.
Doble mirada
Un dels primers espectacles que s’hi ha pogut veure ha estat ‘I si elles marxessin a Moscou?’, una temptativa molt singular de la brasilera Christiane Jatahy d'evocar ‘Les tres germanes’ d’Anton Txèkhov amb una doble aproximació teatral i videogràfica.
Jatahy és dramaturga, cineasta, directora de teatre i actriu. Nascuda el 1968 a Rio de Janeiro, amb els seus muntatges indaga línies de recerca que busquen noves formes de relació entre els actors i el públic i sobretot proven de combinar fórmules teatrals i cinematogràfiques. L’any passat, en el seu primer aterratge a Temporada Alta, va seduir els espectadors i la crítica amb una agosarada adaptació de ‘La senyoreta Júlia’ d’August Strindberg. En un espai escènic ple d'elements mòbils, situava l’acció dramàtica com a punt d’encontre i de fusió de seqüències escenificades per la parella protagonista amb d’altres basades en projeccions de vídeo, algunes fetes en directe i algunes de pregravades.
Virtuositat i peatge
Ara Christiane Jatahy ha portat l’experimentació força més enllà i ha ordit un joc que consisteix a fer una representació teatral en una sala amb un grup d'espectadors i, simultàniament, gravar-la, muntar-la i projectar-la en temps real en un local contigu, amb un altre grup. Com que l'interès principal de tot plegat sembla respondre principalment a aquesta proesa tècnica –que tanmateix demana habilitats virtuoses– tant el relat com la dramatúrgia de la suposada versió de 'Les tres germanes' hi queden molt supeditades.
Així, el drama de vivències i sentiments de la Irina, l'Olga i la Maria, que Txèkhov traça tan compassadament en la seva obra, resta desdibuixat en un pla merament instrumental. Situades en un context contemporani amb petites al·lusions al Brasil actual, cap de les tres no acomplirà tampoc el desig d'anar a la capital, símbol de superació de l'amarga malenconia que les oprimeix. Resignades i sense escapatòria, cadascuna a la seva manera, farà bona la convicció que la vida és un esborrany que no es pot acabar mai de passar a net.
Les tres actrius, excel·lents, fan una interpretació meritòria. Això cal dir-ho perquè és així. Altra cosa és el garbuix de registres discursius que se superposen durant la funció, que van des de la remissió a l'obra original o l'aprofundiment anecdòtic d'algun tret dels personatges, fins a digressions col·loquials amb el públic i improvisacions simulades. Una ambigüitat premonitòriament reflectida des del títol mateix del muntatge, formulat en condicional i amb un interrogant, i que fa l'efecte que és el peatge que Jatahy fa pagar per dur a terme la seva virgueria experimental. Incomprensible.
