La història de la dansa es desenvolupa paral·lelament a la de la humanitat. La divisió de la coreografia, en dansa popular i dansa aristocràtica, planteja la propagació dels tipus de dansa a través dels estaments socials.La dansa de roda és la més antiga que coneixem i segons els autors clàssics grecs com Plató, és la imitació del moviment circular dels astres al voltant de la terra. Així com en la carola medieval, els dansarins giren entorn d’un arbre. Les partitures musicals de danses com “la spagnola, l’estampida i danses reials” pertanyen al segle XIII. L’absència de text suposa que la música era només instrumental. La música no estava pensada per a cap instrument específic però els historiadors citen la fídula, la viola de roda, l’oboè, la cornamusa, la corneta i el tamborí.El tractat del normand Jean de Grouchy (1300) aludeix a la ductia, l’estampida, el virelai també com a música de dansa.A l’antiga Grècia i també a l’Edat Mitjana es considerava que l’home havia de saber ballar. En un tractat del segle XIV s’accepta que tota joveneta ben educada pot sovintejar el ball amb mesura i prudència. La iconografia comtemporània de Guillaume Dufay (1400-1474) músic de l’escola franco-flamenca, presenta orquestres integrades per trompetes, bombardes i cornetes interpretant música de dansa. La primera obra que exposa la teoria de les danses, apareix l’any 1589 amb el títol d’ORCHÉSOGRAPHIE, l’autor de la qual és el canonge de Langres, Jehan Tabourot (1520-1595), conegut amb el nom de Thoinot Arbeau. A l’època de Jehan Tabourot, la xacona i la sarabanda, adquireixen la categoria de danses de cort, una vegada han estat modificades i “moralitzades”.El canonge de Langres, ciutat a l’est de França, escrivia: la dansa és fonamentalment recreativa, iniciant el camí cap a l’espectacularitat.Els compositor J.B. LULLY (S.XVII) i J. PH Rameau (S.XVIII) imposen aquesta espectacularitat o espectacle teatral, com una categoria artística, semblant a la de la tragèdia i comèdia grega del Segle V a Crist.Moltes danses populars i camperoles adquireixen condició aristocràtica, perdent el seu sentit original en integrar-se a la suite instrumental del S.XVIII.La suite instrumental es compon habitualment de: l’allemande, antiga dansa binària, la sarabande procedent d’Espanya amb ritme ternari i lent, la courante dansa italiana o francesa de ritme binari lleuger i la gigue de procedència anglesa amb ritme viu. A França, Louis Couperin, amb la tècnica del baix continu, compon xacones i passacailles en forma de rondó musical. M. R. Delalande S. XVII distribuïa les danses en els seus ballets i divertiments i segons les necessitats de l’espectacle utilitzava una xacona o una allemande en un ballet o en una suite. En el “Traité de l’harmonie” 1722, J.Ph. Rameau completa la nomenclatura de les danses més característiques segons el seu “ethos”.El destí de les danses era molt variat: la seva funció coreogràfica les introduïa a les corts principesques de França, on la sarabande es converteix en una dansa elegant i solemne.Les danses populars podien executar-se en els temples: Les danses eclesiàstiques reservades als clergues -Rondeaux de Notre Dame- o bé -La bergerette de Besançon 1466- dansa que els clergues podien ballar en algunes festes assenyalades i també - La danse du chapeau - interpretada per dos cardenals en el ball de disfresses a Venècia l’any 1518. Música de Dansa
La dansa de roda és la més antiga que coneixem i segons els autors clàssics grecs com Plató, és la imitació del moviment circular dels astres al voltant de la terra
La història de la dansa es desenvolupa paral·lelament a la de la humanitat. La divisió de la coreografia, en dansa popular i dansa aristocràtica, planteja la propagació dels tipus de dansa a través dels estaments socials.La dansa de roda és la més antiga que coneixem i segons els autors clàssics grecs com Plató, és la imitació del moviment circular dels astres al voltant de la terra. Així com en la carola medieval, els dansarins giren entorn d’un arbre. Les partitures musicals de danses com “la spagnola, l’estampida i danses reials” pertanyen al segle XIII. L’absència de text suposa que la música era només instrumental. La música no estava pensada per a cap instrument específic però els historiadors citen la fídula, la viola de roda, l’oboè, la cornamusa, la corneta i el tamborí.El tractat del normand Jean de Grouchy (1300) aludeix a la ductia, l’estampida, el virelai també com a música de dansa.A l’antiga Grècia i també a l’Edat Mitjana es considerava que l’home havia de saber ballar. En un tractat del segle XIV s’accepta que tota joveneta ben educada pot sovintejar el ball amb mesura i prudència. La iconografia comtemporània de Guillaume Dufay (1400-1474) músic de l’escola franco-flamenca, presenta orquestres integrades per trompetes, bombardes i cornetes interpretant música de dansa. La primera obra que exposa la teoria de les danses, apareix l’any 1589 amb el títol d’ORCHÉSOGRAPHIE, l’autor de la qual és el canonge de Langres, Jehan Tabourot (1520-1595), conegut amb el nom de Thoinot Arbeau. A l’època de Jehan Tabourot, la xacona i la sarabanda, adquireixen la categoria de danses de cort, una vegada han estat modificades i “moralitzades”.El canonge de Langres, ciutat a l’est de França, escrivia: la dansa és fonamentalment recreativa, iniciant el camí cap a l’espectacularitat.Els compositor J.B. LULLY (S.XVII) i J. PH Rameau (S.XVIII) imposen aquesta espectacularitat o espectacle teatral, com una categoria artística, semblant a la de la tragèdia i comèdia grega del Segle V a Crist.Moltes danses populars i camperoles adquireixen condició aristocràtica, perdent el seu sentit original en integrar-se a la suite instrumental del S.XVIII.La suite instrumental es compon habitualment de: l’allemande, antiga dansa binària, la sarabande procedent d’Espanya amb ritme ternari i lent, la courante dansa italiana o francesa de ritme binari lleuger i la gigue de procedència anglesa amb ritme viu. A França, Louis Couperin, amb la tècnica del baix continu, compon xacones i passacailles en forma de rondó musical. M. R. Delalande S. XVII distribuïa les danses en els seus ballets i divertiments i segons les necessitats de l’espectacle utilitzava una xacona o una allemande en un ballet o en una suite. En el “Traité de l’harmonie” 1722, J.Ph. Rameau completa la nomenclatura de les danses més característiques segons el seu “ethos”.El destí de les danses era molt variat: la seva funció coreogràfica les introduïa a les corts principesques de França, on la sarabande es converteix en una dansa elegant i solemne.Les danses populars podien executar-se en els temples: Les danses eclesiàstiques reservades als clergues -Rondeaux de Notre Dame- o bé -La bergerette de Besançon 1466- dansa que els clergues podien ballar en algunes festes assenyalades i també - La danse du chapeau - interpretada per dos cardenals en el ball de disfresses a Venècia l’any 1518. 
