Tornen a ser festes. Tornen els Patorets. És dia de Sant Esteve –tot i que van estrenar-se el dia abans per allò dels 90 anys– i gran entrada i l’espectacle neix irregular. Ja em perdonaran, hi ha coses que no entenc massa, però dec ser de mentalitat dura. Els pastorets tiren de factor humà, de molt factor humà. És el millor i el que més tenen. La llenya pel foc. Són humans per tot, no els fa falta cap Messies, fins i tot el que hi és Messies plora perquè és un nen. Això els fa grans i els ha fet sempre. Però també això els fa pecar, tantes vegades dixit, del mateix. La crítica però s’imposa menor. Els Pastorets d’aquest any estan bé. Se’ls nota que són els segons del director i que Carles Maicas –tot sigui dit carinyosament– no és cap jovenet. S’acostuma a notar si s’és el primer o el segon any del director de torn. El primer any se’ls veu immadurs, tremolosos, fràgils. Al segon la cosa millora, tothom està més segur. Pròleg de pocs comentaris més enllà de la patositat d’algú, fet tan humà que no deixa de ser entranyable. Continuen sense convèncer segons quin efecte sonor o segons quina projecció anacrònica. A l’infern em continuen sobrant les rates –poc humanes– que semblen borra de la pols. La llum falla a estones, més per excés que per defecte, com passa també amb el fum, vici confessat dels qui són darrera l’escena. La interpretació de Sant Esteve també va ser bona. La lluita matrimonial entre el bé i el mal tira de feeling i experiència; els ximples prometen i donen aire fresc –sí, sí aquests fan riure– i la cosa a partir d’aquí ja és bastant més humanament fluixa. Em diuen que la dicció és obsessió del director. Doncs li queden alguns –pocs– deures per fer, o això o que segons qui no mengi polvorons abans de sortir a escena.Tret aquest comentari digne de Risto Mejide, el ritme de la representació és prou bo. Que després de la fartanera no facis cap badall és mèrit dels que “es curren la obra” i aquí la felicitació. El toc Montasell La música ja és una altra cosa. Àlex Montasell és ell, potser més geni que figura, i ha tocat segons quin ritme, segon quina cançó, que als que ens hem escoltat sempre els Pastorets fa que la cosa grinyoli. Deu ser poc apreci o poc enteniment –o disparitat de criteris, també humana– però un Apoteosi on la música no colpegi no sembla tal apoteosi. El “25 de desembre” continua sent genial, però hi ha altres moments en què segons quin tracte no s’entén. Però la cosa també tira més que altres anys, aquí tampoc cal magnificar. Algun càntic no està a l’alçada, quatre veus no se senten ni s’entenen si a sobre posem la música ben forta i el llumeneres de torn dissenya sorolls innecessaris de forma contínua. Les bosses de menjar del públic són irritants! Els de sempre I així són els Pastorets d’aquest any. Els bons guanyen, els de les banyes perden i la Sala Cabañes segueix traient a escena un imponent espectacle humà. En espera que el Messies arribi per redimir els 4 problemes de sempre, riurem i ens emocionarem amb el que tenim ara i sempre hem tingut, els nostres pastorets de cada dia. Els nostres Pastorets de cada dia
A l’obra de Nadal d’enguany se li nota un Maicas que poleix
Tornen a ser festes. Tornen els Patorets. És dia de Sant Esteve –tot i que van estrenar-se el dia abans per allò dels 90 anys– i gran entrada i l’espectacle neix irregular. Ja em perdonaran, hi ha coses que no entenc massa, però dec ser de mentalitat dura. Els pastorets tiren de factor humà, de molt factor humà. És el millor i el que més tenen. La llenya pel foc. Són humans per tot, no els fa falta cap Messies, fins i tot el que hi és Messies plora perquè és un nen. Això els fa grans i els ha fet sempre. Però també això els fa pecar, tantes vegades dixit, del mateix. La crítica però s’imposa menor. Els Pastorets d’aquest any estan bé. Se’ls nota que són els segons del director i que Carles Maicas –tot sigui dit carinyosament– no és cap jovenet. S’acostuma a notar si s’és el primer o el segon any del director de torn. El primer any se’ls veu immadurs, tremolosos, fràgils. Al segon la cosa millora, tothom està més segur. Pròleg de pocs comentaris més enllà de la patositat d’algú, fet tan humà que no deixa de ser entranyable. Continuen sense convèncer segons quin efecte sonor o segons quina projecció anacrònica. A l’infern em continuen sobrant les rates –poc humanes– que semblen borra de la pols. La llum falla a estones, més per excés que per defecte, com passa també amb el fum, vici confessat dels qui són darrera l’escena. La interpretació de Sant Esteve també va ser bona. La lluita matrimonial entre el bé i el mal tira de feeling i experiència; els ximples prometen i donen aire fresc –sí, sí aquests fan riure– i la cosa a partir d’aquí ja és bastant més humanament fluixa. Em diuen que la dicció és obsessió del director. Doncs li queden alguns –pocs– deures per fer, o això o que segons qui no mengi polvorons abans de sortir a escena.Tret aquest comentari digne de Risto Mejide, el ritme de la representació és prou bo. Que després de la fartanera no facis cap badall és mèrit dels que “es curren la obra” i aquí la felicitació. El toc Montasell La música ja és una altra cosa. Àlex Montasell és ell, potser més geni que figura, i ha tocat segons quin ritme, segon quina cançó, que als que ens hem escoltat sempre els Pastorets fa que la cosa grinyoli. Deu ser poc apreci o poc enteniment –o disparitat de criteris, també humana– però un Apoteosi on la música no colpegi no sembla tal apoteosi. El “25 de desembre” continua sent genial, però hi ha altres moments en què segons quin tracte no s’entén. Però la cosa també tira més que altres anys, aquí tampoc cal magnificar. Algun càntic no està a l’alçada, quatre veus no se senten ni s’entenen si a sobre posem la música ben forta i el llumeneres de torn dissenya sorolls innecessaris de forma contínua. Les bosses de menjar del públic són irritants! Els de sempre I així són els Pastorets d’aquest any. Els bons guanyen, els de les banyes perden i la Sala Cabañes segueix traient a escena un imponent espectacle humà. En espera que el Messies arribi per redimir els 4 problemes de sempre, riurem i ens emocionarem amb el que tenim ara i sempre hem tingut, els nostres pastorets de cada dia. 
