Els balears Antònia Font tornaven al Clap: Wa yeah! La sala plena fins la bandera: Wa yeah! La connexió amb el públic molt bona des del minut zero: Wa yeah! Comencen amb cançons tan bones com “Bamboo” o “Darrera una revista”: Wa yeah! I acaben després de dues hores de gran concert amb el seu hit “Wa Yeah!”. Era nit d’eclipsi i de Barça, però els Antònia Font no es van deixar eclipsar ni pel futbol ni pel mateix eclipsi lunar. La sala gran del Clap era plena de gent amb ganes de veure en escena els responsables d’un dels grans disc de l’any passat a nivell Estatal: Batiscafo Katiuscas. Un disc que és com un viatge pels fons marins –dins el submari anomenat precisament Batsicafo Katiuskas– i a través d’un pop fresc que va evolucionant a cada disc, i del surrealisme d’unes lletres que tampoc cal entendre de dalt a baix. Ben mirat, no cal buscar-li sentit a tots els enigmes de la natura.Hem dit que també hi havia un eclipsi, i cal recordar que fins i tot ells canten a aquest fenomen natural al tema “Love Song” –“es meu eclipsi total, sa meva love song”. I precisament una relació d’amor és el que els Antònia Font mantenen amb la crítica, però el que és més important per ells, també amb el públic. I és que si fa uns anys els seus concerts podien pecar de falta de “xispa” al costat dels directes més efectius d’altres grups, ara ja han madurat com el bon vi en bóta de fusta, la qualitat de les cançons desborda pels quatre costats i les atmosferes que creen no deixen lloc a dubte: són uns cracs, ho demostren i la gent s’ho creu.Hem dit que també jugava el Barça, i cal dir que mentre els homes de Rijkaard tornen a jugar fent servir el 3-4-3 del “Dream Team”, ells ho fan en 2-3. La línia defensiva al darrera, la formen el teclista Jaume Manresa i el bateria Pere Manel Debon, elevats sobre una tarima que els dóna el protagonisme que es mereixen. I davant d’ells, la línia de 3 davanters formada de dreta a esquerra pel baixista Joan Roca, el cantant Pau Debon, que viu les lletres i les fa viure al públic, i per últim el guitarrista i compositor Joan Miquel Oliver, responsable de les composicions del grup que va cantant en veu baixa al llarg de tot el concert, com agraint la seva posició “secundària” dalt de l’escenari.Hem dit que van tancar la nit amb un hit, i és que abans de baixar el teló del Clap van tocar per segona vegada l’espectacular “Wa yeah!”. Simplicitat, surrealisme, i una frescura discotequera que fins ara no havien explotat gaire i que pot portar moltes alegries en el futur, però sobretot que els permet gaudir d’un present immillorable.
Les notes
+ Èxit total, tot i que havien vingut feia relativament poc+ Crítica i públic coincideixen- Llàstima que l’eclipsi coincidís justament amb els bisos d'aquest gran concert
