La partida de les eleccions municipals és més oberta que mai. L’estabilitat partidista que ha caracteritzat la política catalana durant més de 25 anys (gairebé sempre els mateixos partits, amb poques oscil·lacions entre ells) ja fa uns anys que va saltar pels aires. Ara la dinàmica sembla traslladar-se al món local. L’enquesta encarregada pel Capgròs i Tot Mataró indica uns tempos molt semblants a altres ciutats metropolitanes: fragmentació del vot, diferències notables entre centre i perifèria i indecisió elevada. Tot plegat fa que la famosa “cuina” sigui un exercici difícil de realitzar: no és el mateix triar entre 6 partits que entre 9 (els que podrien arribar a entrar a La Riera 48) i és força irreal comparar aquestes municipals amb cap de les anteriors que hem viscut.
Tot i això, l’enquesta mostra unes tendències de fons, com l’emergència d’ERC i de C’s amb una certa força al consistori, els problemes d’ICV pels dos flancs (l’esquerra i el nacional) o la dificultat que tindrà VOLEMataró per fer-se un lloc si no aconsegueix mobilitzar l’electorat de Podem. El vot ocult de PxC fa que el converteixi en una incògnita, però sembla que pot perdre pistonada respecte de fa 4 anys. Així mateix, CiU sembla que aguantaria el cop i el PSC té un gruix alt de votants a Mataró que li poden fer de coixí. El sondeig també sembla indicar una certa mobilització ciutadana, que pot fer créixer els registres de participació habituals a les municipals.
En essència però, el resultat final sembla que pot dependre de dues coses: d’una banda, del comportament dels indecisos, en quantia més elevada que en altres ocasions (a Mataró i a la resta de ciutats metropolitanes). De l’altra, de la mobilització diferencial dels barris perifèrics. Mataró presenta una estructura de suports polaritzada: si el Centre i l’Eixample voten més que la resta, CiU, ERC i la CUP trauran un bon resultat. Si no és així i el diferencial centre-perifèria s’aprima, PSC, PP i C’s es posicionaran amb més força.
Finalment, el sondeig també indica un grau de desconeixement elevat de la ciutadania respecte de la política local. En unes eleccions municipals és certament sorprenent no conèixer el nom de l’alcaldable al qual vas a votar, o fins i tot el de no conèixer el nom de l’alcalde que t’ha governat durant 4 anys. El vot en clau local sembla que s’hagi reduït. Aquest fenomen planteja un munt de preguntes que ens portarien als límits de les democràcies actuals. Aquests són, sens dubte, molts i amplis, però l’única manera de solucionar-los és amb més política. No amb menys. Però això pressuposa una cosa d’entrada: la voluntat dels partits d’explicar-se i l’interès de la ciutadania d’informar-se i d’escoltar-los.
