En aquest món de mones en què tots ens movem, passa moltes vegades que cada gremi, cada penya, cada grup d’interessos tendeix a creure’s el centre de l’univers i es construeix la pròpia història a base de tics i tòpics embolicats amb un llenguatge peculiar, rebuscat, volgudament distintiu. Aquest tipus de capelletes –que n’hi ha moltes– acostuma a excloure, sovint per avorriment, la resta dels mortals.
Proposta temeràriaPer aquest motiu voler portar a dalt d’un escenari tres historietes farcides de meditacions, foteses i ocurrències sobre el món dels teatreros, escrites per un senyor d’aquest rotllo que hi tenia mania persecutòria –Thomas Bernhard– perquè hi surti un altre senyor amic seu –Claus Peymann– i entre l’un i l’altre acabin engaltant maledicències a tort i a dret, és realment una pretensió suïcida. Doncs bé, en una temeritat d’aquest calibre consisteix exactament ‘Tres dramolette’, l’espectacle dirigit per Carme Cané i compost per tres peces curtes de Bernhard que dissabte passat es va presentar al Teatre Monumental.
To divertit i seductorPerò, vés per on, el que podria constituir una proposta estirada o arrogant, per a satisfacció de quatre entesos, resulta ser una sessió de teatre divertida i de bon pair. Per raó d’un triple encanteri. De primer, perquè el verb de Bernhard, malgrat la mala llet que traspua, té una potència i un ritme que sedueixen. De manera fatal. Segonament, perquè la posada en escena trastoca els personatges i les situacions de les peces originals i els dóna una clau femenina –amb tres actrius– d’una astúcia sorprenent. I en tercer lloc perquè qui trava tota la representació és ni més ni menys que la bruixa de la Sardà, un monstre de les taules que no només fa de ganxo en el cartell, sinó que omple l’escenari, domina l’acció, el gest, la veu i la intenció i es posa el públic a la butxaca.
Muntatge rodóLa meritòria direcció de Carme Cané, que és la primera de la seva carrera, acaba d’arrodonir el muntatge dosificant cada element en la mesura justa per aconseguir el resultat idoni, que és enriolar i satisfer l’espectador sense deixar de servir el text de Bernhard, tant en els aspectes formals com en la causticitat del seu sentit. L’escenografia, senzilla i funcional, però alhora d’una bellesa suggerent, n’és un exemple. Els llums, la caracterització i el vestuari, també. La interpretació còmica de Pepa López i de Mercè Pons, que secunden incondicionalment a Rosa Maria Sardà amb diversos personatges, és més que notable. Totes tres irradien una complicitat que la concurrència que omplia el Monumental, un cop més, va saber agrair. En resum, una bona vetllada i un encert de programació del Patronat Municipal de Cultura.
Una llicó fortuïta que esdevé un plaer
La tertúlia anunciada per dissabte passat a la tarda, amb Rosa Mª Sardà, Pepa López i Mercè Pons, les tres actrius de ‘Tres dramolette’, a l’espai 1 del Monumental, va reunir vuitanta persones que, cafè en mà, es disposaven a sentir-les i veure-les de ben a prop. Però a l’hora prevista Quico Amorós, el productor executiu de l’espectacle, va anunciar que per imperatius d’un retard en el muntatge no acudirien a la cita, perquè havien d’assajar.
Canvi per a bé Degut a aquesta circumstància va ser Anna Soler Horta, traductora al català del text de Thomas Bernhard, qui va assumir la presentació de l’obra programada. El desencís que el canvi va produir inicialment entre alguns dels assistents va durar ben poc, perquè tan bon punt l’Anna va començar la seva xerrada va aconseguir que tothom seguís amb interès els seus comentaris.En quaranta minuts molt intensos va anar desgranant una explicació sistemàtica i amena, il·lustrada amb fragments de ‘Tres dramolette’ i d’altres escrits de Bernhard. Va parlar de la biografia de l’autor, de la seva peculiar forma d’escriure, de la societat austríaca del moment, del món del teatre a Viena, d’aquest gènere curt que són els ‘dramolette’ i de les dificultats que li havia suposat la traducció de l’original alemany. Així, de manera didàctica va donar pautes per situar i entendre cadascun dels tres textos que una estona després serien representats a l’escenari del Teatre Monumental. Una lliçó profitosa, aclaridora i suggerent que va permetre gaudir molt més de l’espectacle. Un plaer inesperat.
