Pilar Gonzàlez-Agàpito presenta el proper dia 20 de juny a les set de la tarda al Col·legi d’Aparelladors el seu llibre ‘La Plaça Xica, un petit món’, un recull de testimonis, vivències i històries d’aquesta plaça que representa l’ecosistema on l’autora va néixer i créixer. El llibre, auto-editat, serà presentat pel periodista Manuel Cuyàs.
D’on surt el llibre ‘La Plaça Xica, un petit món’?
Jo neixo a les Olivetes i la Plaça Xica és l’àmbit, el petit món on jo passo la infantesa i adolescència. On jugo, on visc, on conec la gent i com que a casa teníem botiga, també és on conec el comerç i el mercat. El que em va moure a començar a investigar, recopilar i escriure és una mena de comprovació, de veure si tots els records que jo tenia eren certs o no. Si corresponien a les visions que tens de quan ets petit, o eren certes. Sovint les petites històries o les històries d’aquests petits mons queden oblidades.
I què hi trobes?
En el cas de la plaça hi havia el plus a més de ser un àmbit comercial pel que hi ha un submón que a vegades no aflora de competències, enveges, relacions... he buscat les narracions orals de les històries que encara es recorden. He trobat testimonis de tots els comerços i cases, menys un parell o tres, i deixo la força del llibre a aquestes narracions. Faig tot l’àmbit, des de la Creu Blanca fins la Peixateria i recorro les voreres recollint les històries comercials i personals, des dels alts i baixos de cada família, els silencis, les subjectivitats.
Com se’t va acudir?
La Plaça Xica és el carrer de casa i hi he tingut moltes vegades en aquest sector el meu àmbit de treball, fins i tot quan ja no hi vaig viure. Fa molts anys que en passar i tornar anava recordant botigues i vulguis o no suposo que anava deixant el projecte per més endavant fins que m’hi vaig posar. Així, a partir de cada botiga faig la història aquesta que anava intuint que volia fer. Volia abastar els anys 60 des de la meva infantesa però he fet incursions fins a inicis de segle XX, amb arrencades des de més abans, amb testimonis i fotografies de cada casa.
Què té de peculiar la plaça?
És l’intangible que no es veu, és el que intento transmetre. És la plaça de Mataró per excel·lència perquè hi és abans que la Plaça Gran. Cal imaginar la plaça amb les botigues al mig, amb aquelles olors, amb les peculiaritats i historietes. He intentat recollir al màxim l’oralitat dels testimonis pel que en el propi text es recull l’expressió de cada testimoni. He recollit anècdotes, valors, silencis, maltractaments amagats, caps cots, he intentat ser políticament correcta, però aquesta feina m’ha permès entendre millor tot el que vaig viure.
Qui llegeixi el llibre podrà conèixer un àmbit, amb unes relacions socials que fan xarxa i que generen un petit món propi. Una història en què la competència és viscuda com a competència però a la vegada hi ha solidaritat quan vénen a inspecció. Aquesta és la Plaça Xica que recordo, el carrer de casa i el que intento plasmar.
En treus conclusions?
No. He respectat el que m’han dit i prou. Jo no vull ser jutge sinó testimoni, recollir el que diuen. Cadascú explica els records a la seva manera i no vull anteposar els meus records a les percepcions que expliquen. Sí que he escrit una reflexió que faig, que és que l’interessant seria ajuntar els testimonis i creuar-los, però no és matèria d’aquest llibre.
No descarto fer més endavant un estudi de com ha canviat, sobretot des de l’aspecte comercial, al que m’he dedicat molt. He fet un recull de vivències, de moment només això.
