Manel Bonany, guionista de sèries com La Riera, acaba de publicar ‘L’esclau de la sal’, la seva primera novel·la. Amb el recull de contes ‘Habitació Zero’ (Quaderns Crema, 2001), l’escriptor mataroní ja havia compartit amb el públic part del seu talent. Ara torna de la mà d’un jove esclau a la Tàrraco romana del segle IV, però sense perdre de vista el vincle amb l’actualitat. Ficció i realitat s’entrellacen en aquesta obra que avui dijous a les 19:30 es presentarà oficialment a la Biblioteca Antoni Comas, amb la presència de l’escriptor Andreu Martín i els actors David Janer i Àngels Bassas.
Avui dia, és tot un repte publicar una novel·la?
Està clar que actualment no és gens fàcil publicar perquè les vendes de llibres han baixat moltíssim; van passar dos anys des que vaig escriure ‘L’esclau de la sal’, fins que va sortir al mercat. Personalment, vaig tenir la sort que l’escriptor Andreu Martín se’l va llegir, li va agradar i el va recomanar a l’editorial Ara. A partir d’aquí tot va anar rodat.
Quin és l’origen de l’argument?
La trama va venir arran de preguntar-me d’on provenia la llegenda de Sant Jordi. Després d’investigar, documentar-me i contactar amb diversos historiadors, vaig esbrinar que la història d’aquest personatge era molt més complexa: parlem d’un guarda personal de l’emperador de l’Imperi romà que es nega a perseguir el cristianisme i que, per aquest motiu, és torturat i assassinat. La llegenda explica que li van tallar el cap diverses vegades, però que li tornava a créixer. Finalment, va morir l’any 303.
Però el drac no hi surt enlloc.
La llegenda del drac no queda escrita fins mil anys més tard, quan un monjo recopila els màrtirs més importants de l’Església i hi inclou aquest heroi. A tots nosaltres ens ha arribat així, però és una versió inventada. Això em va donar peu a parlar sobre la falsificació de la realitat a la novel·la, que precisament comença el 303, època en què l’emperador Constantí tot just iniciava la transformació de l’Imperi al cristianisme.
De quina manera tractes el tema de la falsificació de la realitat?
El meu protagonista no és Sant Jordi, sinó un noi molt jove que treballa a la mina de sal i que té un únic desig: lliurar-se de la seva condició d’esclau i casar-se amb la noia que estima. La cosa es complica quan alguns dels seus companys moren de manera brutal en mans d’una bèstia que desconeixen. És llavors quan tothom tradueix segons les seves pròpies conviccions: pels cristians és el dimoni i pels que encara practiquen els vells cultes és una reacció de la mare terra. Cadascú falsificarà la realitat segons els seus interessos, sobretot els més poderosos.
És aquest un possible vincle amb l’actualitat?
Totalment. És una novel·la de gènere històric que mostra com es vivia en aquell moment, però que també intenta establir un paral·lelisme amb el nostre dia a dia. Els nostres poderoros, prenent els polítics com a exemple principal, també falsifiquen la realitat per tal d’aconseguir que els ciutadans ens moguem segons els seus interessos.
Com definiries el llenguatge de la novel·la?
És un llenguatge líric perquè he volgut transmetre emocions i sensacions. En un món tan primari, les olors, el contrast o les textures són aspectes molt importants. No parlem d’un llibre lleuger i frívol, sinó que més aviat regira el lector i busca sensacions potents. La realitat és dura i no edulcorada, sobretot en una època en què morir, ser condemnat o torturat estava a l’ordre del dia.
Quines són les teves influències a l’hora d’escriure?
Els meus anys de formació han estat molt marcats per la literatura, el cinema, la televisió i la música. D’escriptors, dos dels meus referents són Julio Cortázar i Cormac McCarthy. M’agrada gratar en allò que ens passa per dins, la condició humana, el que sentim, com veiem el món, com ens hi desenvolupem. No m’importa tant el gènere com les possibilitats que m’ofereix la història.
Parla’m de la teva faceta de guionista.
Per sort he pogut treballar durant molts anys en sèries com Estació d’Enllaç, Majoria Absoluta, VentdelPlà o La Riera. Aquesta feina m’ha permès apropar-me a l’audiovisual i muscular tota una sèrie de mecanismes essencials per fer ficció.
‘L’esclau de la sal’ es quedarà al paper o té futur a la pantalla?
Ara estic immers en la traducció de la novel·la al castellà, però és una cosa que m’agradaria fer. En realitat, el llibre va néixer com a guió, o sigui que no m’importaria gens que s’hi fes una adaptació audiovisual, per a una pel·lícula per exemple.
