Mataró va viure diumenge a la nit la Revetlla de Sant Joan més fresca dels darrers temps. Les cares sorpreses de famílies senceres miraven estranyades el cel quan havent dinat el gris es va començar a apoderar del cel de Mataró i la pluja –sí, la pluja, insistent un moment i dispersa més tard– feia acte de presència. Dos dels veterans del Carrer Sant Joan es discutien sobre quin havia estat el darrer cop de pluja i fresca per celebrar el solstici d’estiu i, mentrestant, els Gegants de Mataró acompanyaven la Flama del Canigó fent la Riera amunt quasi cames ajudeu-me. No hi ha pluja que freni, però, la flama i el que suposa.
Nit de Sant Joan i ja no plou però fa fresca. No es nota a l’estret Carrer de Sant Joan on finalment els veïns paren les taules fora després d’haver buidat els garatges per si de cas. Hi ha un fenomen paranormal cada 23 de juny a la nit i és que a les deu tocades un silenci sembla embolcallar la ciutat: la gent és a taula i els petards declaren una treva il·lusa. Quan s’acosta la mitjanit comença el rebombori i els comentaris habituals entre partidaris i detractors dels petards. Si tenen mascota ja sabran que el col·lectiu s’alinea clarament amb els segons. Si a la ciutat hi ha un lloc on també la festa és grossa, aquest és a Peramàs on la revetlla té un estil i un nom propi i entronca amb la Festa del barri. Tradició i els elements de sempre. No fallen mai.
També a quarts de dotze el Carrer de Sant Joan comença a veure com des de la Peixateria baixen les bruixes, el Sol i la Lluna, els Tabalers de la Momerota i tot el veïnat i part de “l’estranger”. El ritual acaba amb l’encesa de la foguera, el fer-li voltes, cremar-hi els odis i els desitjos. Aquesta síntesi d’un sol carrer entre festa concreta i festa general, entre un Sant religiós i un ritual pagà és del més propi de la revetlla a casa nostra. Que duri.
Can Xammar, popular
A mesura que passaven minuts de la mitjanit, l’activitat més purament festiva es feia lloc també a Can Xammar, una plaça d’ambient únic per segon any de la mà de la revetlla popular –i amb tocs casolans que la fan més autèntica– que hi organitza El Públic. És aquesta el cas d’una revetlla que al recórrer només el primer tram de la nit permet encara un encaix intergeneracional de Festa Major, amb adolescents, joves i més ganàpies, tots reunits al voltant de la música i la barra. I petards que van sonant.
A les quatre tocades Can Xammar toca a retirada i els més intrèpids enfilen cap a baix a mar on els xiringuitos –a aquella hora ningú recau en la correcció ortogràfica de dir guingueta– ja han posat l'última marxa de la nit. S’hi fa de dia mentre alguns dormen en tendes de campanya –curiós, si més no– i s’esgoten les piles festives de la nit. El color fluorescent dels empleats de la neteja comencen a “pentinar” la platja i gent més granadeta que ha anat a dormir abans ja s’aposenta a la platja a primeríssima hora. Quan s’acaba la música i és dia 24 el silenci intimida i obliga la resistència tossuda a emprendre el camí al llit.