Un comiat exquisit. Obrint Pas va dir adéu dissabte passat al públic maresmenc amb un recital emmarcat en la seva gira abans d’aquesta “aturada indefinida” que han anunciat, una sèrie de concerts durant la qual han optat per passejar el format en acústic que, per contrast, resulta novedós i fins i tot difícil d’interpretar pels fans assidus del grup. Quasi dues dècades després de debutar en una de les primeres Botifarrades a la Hispanitat, la Casa de la Música els va programar precisament del 12 d’octubre quan el Monumental s’omplia de gent que ha tingut en el grup valencià un referent. Un grup dels que va enllaçar el cassette, el cd i l’Spotify. Una banda sonora generacional que, com en els enterraments, ara fins i tot molts dels que ens negaven dirien allò del “bons músics, i millors persones”.
El format acústic com a comiat dóna fe de la valentia, la constant més interpretable de la trajectòria del grup. És coratjós atrevir-se a seure a la cadira i buscar el matís del llaüt o la viola de roda però sobretot revesteix ambició despullar o traduir segons quina cançó. Sent un comiat, els valencians no poden oblidar cap cançó de les que el fan espera sentir en aquesta cerimònia de comiat alegre i per tant disposen un repertori en el que cançons poc fetes al directe potentós i abusiu de sempre guanyen cos. Per contra, hi ha clàssics que el públic entona amb militància però que grinyolen més sense la pilota sonora dels grans recitals. Quan la cosa s’ha de limitar a rascar les guitarres i accelerar les percussions, l’acústic perd sentit: quan es va al matís, la versió, la lectura un surt del concert emocionat per l’amplitud cromàtica del grup, del seu nou registre.
Codi diferent
El concert proposa per tant un nou codi d’interpretació d’Obrint Pas en el que els integrants del grup semblen sentir-se còmodes. Somrients, punyeteros com són, riallers i bromistes. Combatius i coherents, vehements en la lletra i sediciosos amb segons quin esquema musical. Els valencians van emocionar perquè van estar profundament agraïts. Fins i tot van tocar el Bequetero no sols per fer pessigolles fàcils als mataronins –que també– sinó per reivindicar una vegada més la tradició musical popular del País Valencià. Van fer alçar la gent i aixecar el puny amb La Muixeranga, van recuperar cançons dels seus inicis i van fer valer, també, la seva vessant del repertori més intimista, més degustable com pot ser ‘Al país de l’Olivera’.
Obrint Pas va marxar fent festa grossa i engrescant el Monumental i el mosaic força homogeni de causes que es podrien resumir en tantes idees com barrets hi havien. Se’n van amb “l’antic compromís” que en diuen ells i abans fan parada necessària per reivindicar-se com part del cordó umbilical de la cultura desacomplexada de tots els Països Catalans. Va ser un acte senzill i natural, com un combregar comunitari. Un passi-ho bé, i moltes gràcies!
