Quart Primera inicia la gira de presentació del seu nou disc ‘Neurones a la punta d’un iceberg’ a Mataró. Pere Jou, el seu líder, assegura que ho fa perquè la ciutat “mola”. I explica que té ganes de sorprendre el públic. La posada en escena és un dels nous ingredients d’un disc que beu del positivisme, del present. En definitiva de la vida.
Què se sent dies abans de presentar un disc?
Molts nervis perquè no saps quanta gent vindrà ni si agradarà. Quan fas un disc, són 9 mesos de treballar amb una cosa que després es tradueix en dos minuts per la gent. Tu estàs treballant perquè aquells dos minuts enganxin, per fer-los com una fiblada i aconseguir que la gent surti del seu món. No és la presentació d’un disc, és tot el que comporta. Hi ha molta il·lusió. L’únic sentit de fer música és aquest. Avui en dia, que la gent et dediqui temps en un concert és més valuós que el fet que els agradi la música.
El primer concert, aquí, a Mataró, a la Sala Clap. Per què?
Per diferents motius i per cap. Mataró és una ciutat que mola, és prou gran i té molta vida, té activitat. Té una gran sala com la Sala Clap i sempre que hi hem tocat ha anat molt bé.
Com serà el concert?
Aquest cop el que hem treballat és l’escenografia i el públic tindrà un parell o tres de sorpreses. Volem aconseguir que la música estigui encara més a prop de la gent i regalarem, a uns quants, trossos de cançons. Un ha de venir als concerts per saber de què va.
Parlem de ‘Neurones a la punta d’un iceberg’. Heu abandonat les lletres que no tenien lloc per a l’esperança, que sempre remetien al desamor i a l’abandonament en els altres discos.
Quan vaig acabar ‘Pel·lícules’ vaig estar dos anys sense fer pràcticament cap cançó i això em preocupava. Em vaig adonar que sempre havia estat fent cançons des del mateix lloc: des de la desesperació, la melangia. Em centrava en la recerca de sentit de les coses i vaig esgotar el que podia extreure’n. Després vaig descobrir que podia escriure des d’un altre punt.
Com recordes el primer disc, ara?
L’altre dia escoltava el primer disc i hi havia coses que em feien riure. Té coses molt guapes i té cançons molt xules que encara toco com ‘8 punts’ o ‘El món en un cafè’. Crec que aleshores tenia la necessitat de demostrar-me a mi mateix que era capaç de fer moltes coses. Amb la veu del primer disc és com si intentés ser algú que no era. Clar, que tenia 24 anys, estava buscant moltes coses llavors.
Quin és l’estat de salut de la música catalana?
Han sortit moltes bandes, molta oferta. La gent de la meva generació ens vam posar a cantar en català. Els de la generació anterior ho feien en castellà o en anglès – Sydonie, Love of Lesbian... – nosaltres hem tingut un pic i cantem en anglès. Avui en dia, els grups tornen a cantar en anglès.
Una forma de reivindicar la llengua?
Jo em vaig adonar que es pot cantar en català i no sonar “cutre”. Molts grups vam aconseguir trencar el silenci que hi ha hagut després de l’èxit del pop-rock català.
Quart Primera és un projecte personal o de grup?
No ho entenc ni jo. Quart Primera és un tros de Pere Jou i és una de les més importants que faig. En funció del moment, m’he ajuntat amb unes persones o amb unes altres. Ara, tinc la sensació que he trobat un grup amb el qual estaré molt temps.
