Encara que aquesta setmana tot just ha arribat a la seva meitat, les xifres ja permeten assegurar que dels vint-i-dos anys d'història de Temporada Alta, la d'ara serà l'edició amb més assistència de públic. L'elevada ocupació dels espectacles que ja s'han fet, el ritme de venda d'entrades per als que queden i la vintena llarga de funcions extres que s'han hagut de programar ho demostren.
A la satisfacció expressada per la magnitud d'aquest èxit, Salvador Sunyer, el director del festival, ha volgut afegir-hi una apreciació de caire qualitatiu. És el fet que cada cop hi ha més espectadors vinguts de fora de les comarques gironines. Arriben principalment de la resta de Catalunya, del sud de França i d'altres indrets de l'estat espanyol i vénen sobretot per l'al·licient dels muntatges d'origen estranger que es poden veure a Temporada Alta. Aquesta és una circumstància que l'hi dóna encara més valor, en uns moments en què els retalls pressupostaris han comportat des de fa uns quants anys una preocupant absència de programació internacional en els teatres del nostre país.
Precisament el caràcter de porta d'entrada de propostes procedents d'altres latituds que sempre ha volgut tenir el festival gironí s'ha fet evident un cop més el darrer cap de setmana amb dues companyies que hi aterraven per primera vegada. A la sala La Planeta hi van actuar els tres components de Voadora, una troupe de Santiago de Compostel·la. I a la factoria El Canal de Salt hi va ser l'anomenat Pequeño Teatro de Morondanga, un col·lectiu uruguaià que fins ara no havia estat mai a Europa.
Ironia amb música i moviment
Voadora venia de Galícia precedida pel reconeixement que ha aconseguit amb diversos premis des que es va constituir com a companyia l'any 2007. Els seus muntatges tenen una estètica peculiar, influïda segurament pel caràcter pluridisciplinar de la formació artística que acrediten els tres membres que la componen: José Díaz, Marta Pazos i Hugo Torres. De 'Waltz', l'espectacle que han presentat a Girona, s'ha de dir que té un punt de bretolada. Amb un humor sarcàstic donen forma a una mena de musical amb una vintena de peces d'estils diferents. Aquest fil sonor i una bona dosi de ball i de contorsions corporals els serveix per embolicar una aparença de trama, molt segmentada, que se'n fot de les vicissituds que provoquen els enamoraments, les ruptures i els desamors en el comú dels mortals. O alguna cosa així. Les seves destreses interpretatives i el recurs sovintejat a una ironia propera a l'absurd acaba configurant un joc entremaliat que té la seva gràcia. Si se li sap trobar.
Doble visió, sincronia i perícia
Provinents de l'Uruguai, el Pequeño Teatro de Morondanga i el seu director, Roberto Suàrez compten amb un prestigi consolidat internacionalment per nombrosos guardons. Ells són, doncs, sinònim d'innovació i de qualitat. I també de trencament de motlles. 'Bienvenido a casa', la proposta presentada a Salt, exigeix abans de res que l'espectador assisteixi a la representació en dos moments diferents, com si es tractés de dues peces distintes. A la primera, que maniobra al voltant de la figura intrigant de l'home-elefant, presenta un grup d'individus que preparen una mort col·lectiva que acabarà en fracàs perquè l'arribada imprevista d'aquest personatge deforme canviarà les perspectives de cadascun dels potencials suïcides. A la segona, els mateixos actors amb idèntica indumentària començaran fora del paper com si volguessin explicar la seva manera de treballar, però de seguida faran passar el públic a un espai lateral de l'escena. Aquí els assistents hauran de ser testimonis de com es repeteix la primera part, però ara tindran una visió interna del que passa amb els actors, dels trucs escenogràfics i de l'ambient i les relacions que s'originen entre bastidors.
Cap de les qüestions que havien quedat penjades en la història de la meitat inicial queden resoltes, perquè al que juga 'Bienvenido a casa' és a l'ambigüitat, a trencar codis convencionals de l'òptica teatral amb l'argúcia d'entrar i sortir de la simulació d'una ficció dintre d'una altra ficció igualment figurada. Per aconseguir aquest artifici sincronitzat, tota la companyia demostra una gran perícia. La interpretació també és remarcable perquè exigeix molta energia i disposició. Adopta aquell estil hipernaturalista de matriu argentina tan freqüent ara en produccions contemporànies d'origen llatinoamericà. Però en aquest muntatge potser se'n fa un gra massa quan, per moments, salta del virtuosisme a l'exageració i fa caure els actors en clixés arquetípics propers a la caricatura. Perquè això, al capdavall, ni fa ni fum.
