Diumenge passat era l’últim dia de la programació estable d’aquest trimestre al Teatre Monumental. S’hi hauria d’haver representat l’obra ‘Prendre partit’, dirigida per Josep Maria Pou i que havia de protagonitzar Joel Joan. Però una indisposició per estrès del crac televisiu anunciada un mes abans –i que, vista la sèrie dels dilluns, les males llengües atribueixen a un empatx d’egolatria– ha donat temps a l’ajuntament a canviar el cartell. Per reemplaçar-lo s’ha disposat la reestrena de l’espectacle ‘El meu poble i jo’.
Aquesta és una proposta que porta el segell de l’arenyenc Lluís Danés, un artista polifacètic que està en voga. Escenògraf, guionista i director de cinema, teatre, televisió i publicitat, per la seva pròpia activitat creativa i pels encàrrecs ben diversos que ha anat rebent tant d’institucions oficials com d’entitats de l’àmbit cívic sobiranista, no es pot negar que en aquests moments és un nom de referència.
‘El meu poble i jo’ té el precedent de la funció única que se n’havia fet a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya el desembre del 2013, organitzada pel Memorial Democràtic de la Generalitat dintre els actes de commemoració del centenari del naixement de Salvador Espriu. Amb un dispositiu multimèdia de gran força sonora i visual pretenia contextualitzar la paraula poètica de l’autor de Sinera i la seva angoixada preocupació vital i metafísica sobre la mort, emplaçant-la en un entorn coetani, el de les terribles experiències personals de molts homes i dones que van patir els efectes de la guerra civil i de la victòria franquista. La combinació, llavors, tenia la voluntat de constituir un doble homenatge: al poeta i a les víctimes del feixisme.
Ara, al cap d’un any, a partir de la representació feta al Monumental hi ha la intenció de reviscolar el muntatge per fer-ne una gira per Catalunya a partir de gener. I, tanmateix, la bona entrada que hi va haver diumenge, el sentiment de satisfacció general percebut entre el públic i l’interès manifestat pels molts assistents que es van quedar al col·loqui posterior, fan preveure que l’operació pot tenir èxit.
Limitacions
Tot i aquests indicis favorables i al fet indiscutit que ‘El meu poble i jo’ amb la seva colpidora estètica sap atrapar emotivament els assistents, també s’ha d’assenyalar que des del punt de vista dramatúrgic no aconsegueix superar les limitacions originàries d’un producte de circumstàncies. Es nota que recicla ingredients anteriors i que en el collage resultant hi ha components d’una disparitat de mal conjuntar.
L’aportació de Lluís Danés, consistent sobretot en una teatralització amb objectes i moviments plena de simbologies espriuanes, se superposa a una estructura bàsica que no és altra cosa que un recital de poemes, cançons i peces musicals a càrrec de Dídac Rocher que els espectadors mataronins, en essència, ja havien pogut veure a Can Gassol el novembre de l’any passat amb el títol ‘El Minotaure i Teseu’. L’avantatge d’aleshores va ser un format més reduït i una atmosfera propícia per a l’audició ben matisada dels versos d’Espriu i de les melodies originals del mateix Rocher, tot acompanyat pels seus cinc músics. Una subtilitat que s’ha perdut en el Monumental, sacrificada per la desmesura del volum i uns ressons massa emfàtics.
Però en matèria d’elements reutilitzats Danés hi afegeix a sobre la projecció de retalls manllevats de ‘Temps de memòria’, el vídeo institucional del Memorial Democràtic. Són moments on s’hi veuen figures destacades del món de la cultura, l’esport o el periodisme com Gerard Quintana, Sílvia Bel, Lluís Llach, Pep Guardiola o Mònica Terribas que personifiquen a víctimes de la guerra, la repressió, l’exili i la deportació. L’inconvenient és que a la cinta original aquestes escenes formaven part d’un relat que explicava el sentit que té la recuperació de la memòria democràtica del país. A l’espectacle de diumenge passat, no. L’ús que se’n fa, de tan fragmentari, decanta la preeminència cap a la notorietat dels eventuals actors, sobretot en el cas de l’entrenador del Bayern de Munic.
