Com una propina afegida a la temporada teatral que s’acabava abans de l’estiu, La Destil·leria va programar pels volts de les dates de Les Santes sis funcions de ‘Misèria’, l’adaptació per a l’escena que ha dirigit Pere Vàzquez a partir de la novel·la ‘Misery’ que el prolífic escriptor nord-americà Stephen King va publicar l’any 1987. L’èxit d’aquesta iniciativa promoguda per l’espai cultural del davant de la placeta del carrer de Sant Joan va ser tan desbordant que el mateix mes de juliol es varen haver d’improvisar moltes més sessions de les inicialment previstes. Passades les vacances, al setembre i a l’octubre se n’han hagut de muntar encara més, fins a trenta-dues. Bo i així, pot ser que siguin insuficients per encabir tot el públic que s’hi ha interessat.
Atzar, terror i reclusió
La trama de ‘Misèria’, que té els ingredients propis d’un conte de terror, presenta els suplicis a què és sotmès Paul Sheldon per part d’Annie Wilkes. Ell figura que és un autor que ha fet fama i fortuna escrivint narracions romàntiques; i ella una infermera psicòtica de passat tenebrós i fervent admiradora del personatge de Misery Chastain, la dona protagonista d’una sèrie d’aquests relats novel·lats. L’atzar fa que un dia d’hivern Paul tingui un accident de cotxe enmig d’una tempesta de neu i que sigui recollit per Annie, que després d’auxiliar-lo el reclou a casa seva. En saber que, a la novel·la que és a punt d’aparèixer, Paul fa que Misery mori i s’acabi la sèrie, Annie es torna boja d’ira i el manté captiu violentament, amb tota mena d’amenaces, privacions i patiments per forçar-lo a escriure un nou llibre on Misery torni a la vida. Ell, per salvar-se d’una mort segura, accedeix a fer-ho, però amb un desenllaç fatídic.
Aquest argument funest amb final tràgic Pere Vàzquez l’ha volgut escenificar apurant la clau realista, submergint-lo en un espai autènticament sòrdid. Es tracta d’una mena de celler soterrani on els dos intèrprets i la vintena d’espectadors que amb prou feines hi caben són confinats per compartir estretors, penombra, humitat i pudor de resclosit. La idoneïtat de l’indret és tan extraordinària que si no fos perquè hi ha constància de les versions –i fins i tot de les paròdies– que anteriorment se n’han fet per al teatre, el cinema i la televisió en diversos països, es podria arribar a pensar de ‘Misèria’ que es tracta d’un “site specific”, que és com s’anomenen modernament les creacions dramatúrgiques concebudes expressament per a un lloc físic determinat, en aquest cas el subsòl de La Destil·leria.
Bon treball
Però no és només per l’original adequació de l’espai que aquesta posada en escena ha aconseguit captar l’interès i la complicitat de molts espectadors més enllà del que podria considerar-se habitual. Com en altres propostes precedents, Vàzquez hi corrobora un meticulós treball de direcció d’actors. Ho evidencien les convincents actuacions de Santi Clavell i Lídia Rovira, tots dos sortits del gran planter de Sala Cabanyes, com el director mateix.
Els encerts de ‘Misèria’, que són molts, ratifiquen la trajectòria de Pere Vàzquez com a maquinador de muntatges sempre interessants, en què demostra un talent especial per trencar motllos des de la proximitat amb l’arma d’una senzillesa contundent. Dotat d’una polivalència admirable, és així com aconsegueix confrontar-se amb textos exigents, prendre’ls de partitura per trobar-hi lectures inèdites i donar forma a espectacles amb ganxo.
