El cap de setmana de Rams, en doble sessió de dissabte i diumenge, la programació del Monumental ha acollit una altra producció d’Oriol Broggi i de la companyia La Perla 29. Aquest cop es tractava de la versió de ‘Bodas de sangre’, de Federico García Lorca (1898-1936), presentada l’estiu passat amb molt d’èxit a la Biblioteca de Catalunya.
Més enllà de la tragèdia rural
Tot i ser la vuitena peça teatral escrita per García Lorca, ‘Bodas de sangre’, que es va estrenar l’any 1933, va ser la primera a aconseguir una difusió i un reconeixement generals a la societat de la seva època. Basada en un fet real i situada en un paisatge ple d’arquetips de l’Andalusia rural, la història que conta combinant prosa i vers és la del casament infortunat d’una parella jove. La persistència d’una passió amorosa anterior, fa que la noia planti el nuvi i fugi amb el seu amant immediatament després de les núpcies. Així ressorgeixen velles enemistats familiars i es desencadena la necessitat d’una venjança que sigui inapel·lable en termes d’honor i que acabarà amargament amb la mort dels dos antagonistes masculins.
Malgrat el context que descriu, ‘Bodas de sangre’ va més enllà del ruralisme per esdevenir un referent notori de teatre poètic que aborda tràgicament temes universals com la vida, la mort, el desig o l’amor. També tracta el rerefons social que hi ha en la confrontació entre l’ordre dictat per la moral tradicional i la llibertat individual, que sempre determina adversament la condició de la dona. Per això els personatges nuclears de l’obra són femenins.
Tres encerts
Essent aquesta la primera vegada que ha muntat una obra de Lorca, Oriol Broggi ha procurat apuntalar la seva proposta amb tres recursos plens d’encert. El primer és la sobrietat. Això ja s’acomplia a les funcions inicials fetes a la Biblioteca de Catalunya, però ara encara més, perquè en l’adaptació feta per a teatres convencionals, com és el cas del Monumental, ha hagut de prescindir dels tombs reiterats que feia un cavall de carn i ossos. Així, amb una nuesa escenogràfica gairebé total, res no destorba el fluir de la densitat lingüística i expressiva del text, que recrea registres populars i està ple de sensualitat, patetisme i d’elements simbòlics.
Un segon recurs és la solvència interpretativa. Aquí destaquen Nora Navas i Clara Segura, que entomen i es combinen els diversos papers de les dones protagonistes i que fins i tot, als antípodes del realisme, hi afegeixen la personificació de la Mort i de la Lluna com a dues màscares tràgiques que determinen el desenllaç de la trama. Ivan Benet i Pau Roca resolen amb destresa els seus personatges masculins i Anna Castells i la mataronina Montse Vellvehí també compleixen bé uns rols que tot i que són secundaris no estan exempts de significació.
I en tercer lloc s’ha d’assenyalar l’armadura sonora que aporta a la funció la creació musical de Joan Garriga, interpretada en directe per ell mateix, conjuntament amb Marià Roch i Marc Serra. Melodia i cant no són només un acompanyament de l’acció dramàtica, sinó també el nexe eficaç de la seva evolució i, en determinats moments, fins i tot acompleixen una funció explicativa similar a la que fa el cor en una tragèdia clàssica. Per això aquesta mateixa setmana ha rebut el reconeixement com a millor música teatral del 2017 en els XX Premis de la Crítica de les Arts Escèniques.
