El tòpic diu que les persones que es dediquen professionalment a la dansa, han començat de molt joves a aprendre i practicar aquesta disciplina. “Això si fas clàssics, perquè realment necessites un treball corporal molt gran”, comenta Maria Garriga. Però el seu, és el cas de l’excepció i la tenacitat a una edat relativament tardana amb un final d’èxit. “Estava estudiant ciències empresarials, una carrera que vaig escollir sense massa convicció, més aviat pels meus pares”, explica Garriga. En aquell moment practicava aeròbic i, sense haver fet mai cap classe de dansa, es va deixar convèncer. “Una amiga meva em va animar a anar a una classe de dansa contemporània per provar”, diu la ballarina. No podia ni imaginar fins a quin punt allò arribaria a canviar la seva vida. “Em va robar el cor, em va arrencar el cor d’arrel, em va apassionar totalment i vaig posar-m’hi de cap, va ser com visceral”, recorda Garriga amb passió.
Va seguir fent classes de dansa contemporània en un principi, paral·lelament a la carrera universitària que estudiava. Però era complicat perquè a banda d’estudiar i fer classes de ball, ja no vivia a la casa paterna, així que també havia de treballar i “les classes de dansa són cares”, afegeix la ballarina. Finalment, va arribar el moment del canvi: va deixar els estudis empresarials per viure, a partir de llavors, per i de la música. “Va ser una decisió una mica sonada, de tirar-te a la piscina, de tancar els ulls i llançar-te”, reconeix Maria Garriga. Avui per avui treballa en una companyia estable de dansa de la que destaca el valor humà. “No és com entrar en una franquícia, sinó que ho estem fent entre tots, és com una empresa familiar”, afirma la ballarina. En un futur, no descarta fer teatre, disciplina que també l’apassiona.
“No podia fer res més”
“Penso que qui no s’arrisca no pisca”La decisió de Maria Garriga va ser arriscada. Es va llançar de cap al desconegut sense saber del cert com acabaria la seva aventura. Els seus pares no s’ho van prendre bé, al començament. “Els espantava, pensaven, com tot pare pensa, que havia d’acabar la carrera d’empresarials i deixar la dansa com un hobby”, diu Garriga. Però ella va ser tossuda i va lluitar pel que desitjava. Anys més tard, havent aconseguit el seu somni, assegura que no podia fer res més, que era tan intens el que sentia amb la dansa que l’única opció que tenia era dedicar-s’hi de forma professional. “Penso que qui no arrisca no pisca i està bé quan una cosa la sents al ventre, tot i que sempre hi ha el factor sort”, opina la ballarina, que també imparteix classes de dansa, una activitat que també l’omple molt.
Apunts
Defineix-teSóc com una bestioleta amb les seves manies i passionsUn llibre“La insoportable levedad del ser”, de Milan KunderaUna pel·lícula“El Crepúsculo de los Dioses”, de Billy WilderUn viatgeGrèciaUna ballarinaLali AyguadéUn somniLa volta al món
