Mataró inicià la Guerra de Successió sent un dels municipis més puixants del Principat de Catalunya i l’acabà amb l’anhelat títol de ciutat però amb unes arques buides i un retrocés considerable en el seu govern. Felip V inicià llavors l’hegemonia borbònica als regnes d’Espanya i amb una política marcadament autoritària i centralista, prengué a la ciutat els privilegis que havia aconseguit al llarg d’anys amb un calculat pragmatisme polític destinat a beneficiar els vilatans. Mataró protagonitza en temps de guerra alguns episodis dignes de ser recordats tant pel pes d’aquest conflicte en el devenir de la història com per la seva transcendència a l’època. 11 de setembre de 1714. Finalitza el setge de les tropes borbòniques a la ciutat de Barcelona, que havia resistit estoicament l’embestida de Felip V durant mesos. La guerra entre partidaris borbònics i austracistes havia durat més d’una dècada. El període a Mataró es caracteritzà, principalment, per l’actitud pragmàtica dels governants de la ciutat, que van saber adaptar-se a les diferents situacions que vivia el país, tot buscant el benefici per a un municipi que aleshores competia amb la capital, Barcelona. Tot i això, com tot el territori, la ciutat va patir les conseqüències del conflicte i la posterior repressió de Felip V. Per conèixer els passos de l’evolució del Mataró de l’època, un bon camí és el traçat per l’historiador Joaquim Llovet en algunes de les seves obres més destacades –vegis Mataró, 1680-1719. El pas de vila a ciutat i a cap de corregiment o Dels orígens de la vila a la ciutat contemporània. De la mà de Llovet recor-rerem iniciarem un viatge per una petita part de la història de la ciutat. El context a l’inici del conflicte El 1700, mor Carles II, últim Àustria hispànic, nomenat com a successor dels regnes hispànics al nét de Lluis XIV, Felip d’Anjou. L’emperador àustria Leopold I defensarà els drets del seu fill, l’arxiduc Carles. El conflicte estava servit i potències de l’època com Anglaterra, Països Baixos i Portugal no van trigar a sumar-se a la causa austracista per la temença que França i els regnes d’Espanya s’unissin sota una mateixa corona.
Mataró acollia per aquelles dates unes mil famílies. La cojuntura econòmica era favorable, el lliure comerç havia fet aflorar les arques mataronines. La vila vivia un període d’expansió tant urbà com demogràfic i havia anat pujant escalafons entre els municipis del Principat. Així les coses, el Consell s’havia fixat una antiga ambició, adquirir el títol de ciutat i els privilegis que d’ell se’n desprenien. El representant mataroní a les corts, Jaume Torner, i Francesc Peremàs van ser els encarregats d’encapçalar les negociacions amb el nou rei Felip V, a qui Catalunya retia obediència el 1701 -malgrat una àmplia oposició de la població al Borbó. Tot i les objeccions de Barcelona, el nou monarca atorga el títol a Mataró un any més tard. Les suggestives 3.500 dobles d’or que els vilatans van dipositar al ‘compte’ reial resultaren ser un gran suport per a la causa.
L’agost de 1705 una avançada de l’armada anglesa porta l’arxiduc Carles III a Barcelona per iniciar la conquesta del regne. Cinc vaixells recalen a Mataró i el Consell el reconeix com a legítim monarca. Així la nova ciutat es converteix en la primera població que ret obediència a l’arxiduc -que és coronat uns mesos després- i es guanya el seu favor. Aquest gest serà aprofitat pel Consell per reclamar privilegis similars als obtinguts amb l’anterior rei. Carles III els concedirà l’1 de desembre del mateix any. Mataró comença d’aquesta manera la col·laboració amb la causa austracista el que portarà a la ciutat a enviar regiments i subministraments als diversos fronts catalans mentre dura el conflicte. A la conquesta de Barcelona, el Consell aprovarà l’enviament de dues columnes, una comandada per Bru Sanromà i l’altra pel batlle, Salvador Mataró. A la ciutat, tot i el discurs oficial, eren uns quants els qui no combregaven amb el govern austracista. El desencís de dita part de la població va incrementar-se amb la decisió de l’arxiduc -1707- de depurar 35 persones de les bosses d’oficis municipals per nomenar altres tantes afins al règim. Aquest fet contradeia els mateixos privilegis que l’arxiduc havia concedit als mataronins. Visita reialUn any després Carles III contrau matrimoni per poders amb Elisabeth Cristina de Brunswick, qui es traslladarà des de Viena a Barcelona per trobar-se amb el seu marit. Per tal de refer-se del llarg trajecte, abans d’entrar a la Ciutat Comtal, la nova reina reposà uns dies a Mataró, una ciutat amb les arques buides que rebrà a Elisabeth amb tots els honors gràcies a diners prestats. Durant la seva estada, la reina residí a la casa que Jaume Baró posseïa a la Riera, i presidí una missa a l’església de Sant Josep dels pares Carmelites. Tres dies després del desembarcament, l’arxiduc arribà a la ciutat per trobar-se amb la seva esposa, qui no entraria a Barcelona fins passats dos dies.
Elisabeth, per això, no va marxar amb les mans buides. El Consell va remetre a la reina un conjunt de petici-ons en favor dels mataronins, que rebrien el vist-i-plau de Carles III el 1709. És en aquest mateix any, quan l’arxiduc imposarà una nova forma de govern que aixecarà les suspicàcies mataronines, tot i que s’acatarà sense més. Són temps favorables a la causa austracista, temps, però, que no es perllongaran. L’embranzida dels francesos pel nord i per les fronteres d’Aragó i València farà retrocedir les tropes aliades fins a Catalunya. Estava a punt de succeir un fet que canviaria el devenir de la contesa. El 1711 mor l’emperador Josep, germà de Carles II. Aquest, com a legítim successor de la corona, i malgrat la greu situació del seu exèrcit, es trasllada a Viena deixant Elisabeth a Barcelona. Les forces carolines es troben arreplegades i en una greu situació. Simultàniament, les negociacions –que desembocarien en el tractat d’Utrech- per establir la pau entre les potencies internacionals, avancen, obviant el que es va anomenar el ‘cas dels catalans’. Domini borbònic A partir d’aquest moment els fets es succeeixen irremeiablement contra els interessos de Catalunya. L’any 1713 la reina marxa cap a Viena i al juny es signa a L’Hospitalet un conveni per evacuar les tropes imperials austríaques. Anglesos, holandesos i portuguesos ja no combatien i Catalunya restava sola davant l’avenç borbònic. La Diputació General opta llavors per la resistència vers la submissió a Felip V que va defensar entre d’altres, el síndic de Mataró, Salvador Mataró.
Estem al juliol de 1713 i a la ciutat encara quedaven columnes de les tropes aliades que esperaven per marxar. L’abastiment d’aquests soldats anava en detriment dels subministraments que es poguessin fer arribar a Barcelona. Mataró era un oasi enmig del conflicte i es temia que els miquelets, forces populars austracistes, entressin a la ciutat i el conflicte esclatés als carrers de l’antiga Iluro. Així doncs, representants de la ciutat, veient la guerra perduda, decideixen negociar amb l’exèrcit borbònic per acordar la sortida dels aliats i l’entrada de les forces de Felip V a Mataró. Aquesta es produeix a finals de juliol, només uns dies abans que el Consell retés obediència per segon cop al monarca Borbó.
Amb Barcelona ja cercada un grup de miquelets arriba fins a les portes de la ciutat, però no penetrarà les muralles evitant un nou episodi de violència en un conflicte dat i beneït. La decisió rau en el fet que part de la classe benestant barcelonina havia buscat refugi al Maresme i des de la capital s’ordenà a les forces populars salvaguardar la seva integritat. Mataró ja no canviarà de mans. Obligacions i una forta contribució, imposada pel nou govern, per mantenir el subministrament de l’exèrcit felipista que assetja Barcelona, submergiran la ciutat en un continu de refregues amb els soldats aquarterats en el seu territori.
Al mes d’abril de 1714 Felip V imita l’arxiduc i depura els òrgans de govern de Mataró i força el retorn al sistema antic. La bossa de simpatitzants borbònics s’ofereix a col·laborar amb les autoritats en el subministrament i la confiscació d’embarcacions que es dirigeixen a Barcelona a donar suport als assetjats. El resultat final, ja és conegut. Barcelona sucumbeix l’11 de setembre i Mataró no veurà recompensada la seva fidelitat a la corona. Els privilegis atorgats per l’arxiduc són invalidats i la repressió, com a tot el territori, farà acte de presència. El Decret de Nova Planta -1716- rematarà la conquesta amb la derogació de les institucions catalanes.
Joaquím Llovet, narrador del passat
Joaquím Llovet (Mataró, 1921), historiador, investigador i un dels narradors del passat de la ciutat amb més transcedència. Cinc de les seves obres han estat guardonades amb el Premi Iluro de monografia històrica, una d’elles: Mataró, 1680-1719. El pas de vila a ciutat i a cap de corregiment. La seva obra més popular és, però, La ciutat de Mataró on desgrana en una perfecta síntesi l’evolució de la ciutat des de l’antiguitat amb una acurada documentació. Colaborador habitual en publicacions especialitzades, Llovet és reconegut en l’àmbit científic sobretot pels seus estudis sobre la navegació i el comerç amb Amèrica al segle XVIII. A més, forma part de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la Real Història de Madrid.
