No és difícil dir que la gran majoria de la gent humana que té la característica –o directament la sort– de no ser polítics i no dedicar-se a la política coincidiria en una conversa de cafè, en una sobretaula o en un simple intercanvi de parers a dir que “els polítics cobren molt”. Segurament perquè s’ho mereixen, els que no en són acostumen a posar tots els polítics en el mateix sac, com si fossin un cos d’èlit, un món a part. Diferenciant polítics i atenent a que els seus sous són públics i notoris, un pot veure com no sempre es compleix el tòpic i no sempre el polític o política cobra molt. I fins i tot hi ha qui diu que cobren molt poc, i que per això tenim els que tenim.
Vagin per endavant dues premises. La primera que si poséssim banda sonora a aquest reportatge escolliríem Jarabe de Palo i Depende, perquè cada política, cada persona i cada sou són un món. La segona premisa és que un sou és sempre opinable, criticable. El teu sempre és insuficient i el dels altres sempre és excessiu. Fer abstracció de nocions personals és difícil en tota la temàtica que afecta a les economies familiars i el fet que als polítics els paguem entre tots i totes no deixa de convertir la quantia dels seus emoluments en un terreny susceptible, de pells molt fines, de tòpics i mitges veritats. Sobretot en l’àmbit local, el camp de batalla més grat, per directe. Aquí és on ens centrarem, en parlar dels sous dels polítics locals. Aprovats fa cosa de tres mesos, els salaris dels regidors i regidores de l’ajuntament de Mataró són públics, aprovats en Ple Municipal i, en el cas de la ciutat que ens ocupa, no exempts de polèmica des de diferents fronts, segons els interessos de cadascú i la visió parcial del qui, amb tot el dret del món, opina.
El passat 28 de juny s’aprovaven els sous dels regidors del govern i l’oposició, de tot el consistori de l’ajuntament de Mataró. Mataró es gasta cada any més d’un milió d’euros en els sous dels regidors. L’Alcalde cobra 60.442 euros bruts anuals, els tinents d’alcalde en cobren 45.331, els regidors o el portaveu del Partit Popular –per dedicació exclusiva– s’enduen a l’any 39.287 euros, els altres portaveus de l’oposició 33.674. Aquesta darrera va ser una xifra que va fer fortuna quan es va conèixer que Xavier Safont-Tria, portaveu de la Candidatura d’Unitat Popular, la cediria a la seva formació. Aquesta va ser la notícia que se’n va treure, juntament amb les crítiques de manca d’austeritat de l’oposició de CiU i el PP, de la del propi Safont-Tria que va considerar “excessius els sous dels regidors tenint en compte el que cobren la majoria de mataronins i mataronines” en paraules seves, similars a les que durant la campanya electoral havia fet seves el portaveu de l’Alternativa Vecinal de Mataró, Antonio Ruiz que va criticar durament els sous municipals i va advocar per reduir càrrecs i sous. La crònica d’aquest ja llunyà Ple es completa amb l’aprovació dels sous enmig d’una defensa un pèl irada de Joan Antoni Baron, que va argumentar que els sous dels polítics locals eren baixos. Molt baixos.La comparativaS’escudava Baron, i ho fan molts dels que, amb la boca petita i sense micròfon a prop, critiquen els sous dels polítics locals a la ciutat de Mataró en la comparativa amb altres salaris de càrrecs públics. Certament Mataró té el dubtós honor de ser de les ciutats mitjanes on les seves autoritats estan menys remunerades. Els alcaldes de Terrassa, Sabadell, Manresa o Vic –per no anar al malbaratament de les grans ciutats– cobren molt per sobre del que rep Joan Antoni Baron a final de mes. Ara bé, tampoc creiem que aquí hi tenim germanetes de la caritat manant. Es pot considerar, sent un pèl malèvol, que el que no cobren els polítics ho cobren els càrrecs de confiança de segons quines àrees que superen en molt els sous dels seus caps regidors i fins i tot el de l’alcalde. Els caps d’Àrea, els directors d’ens autònoms i altre personal, tenen nòmines, si més no, generoses, a l’ajuntament mataroní i se’n poden arribar a cobrar fins a 18.000 euros més que Baron al cap de l’any.Tots al mateix sacPerò ja dèiem que els polítics són víctimes d’una trampa que segurament ells mateixos han parat, se’ls posa a tots al mateix sac. I és aquí on la creença popular que demonitza la figura del polític com una persona que “s’embutxaca i cobra moltíssim” passa al terreny de la realitat. Opinar de la justícia de segons quin càrrec correspon al terreny de la subjectivitat però la descripció objectiva dels sous dels càrrecs públics del país deixa més d’un titular per reflexionar. Fa algunes setmanes es publicava a tota pompa, per exemple, que el President de la Diputació de Barcelona cobrava més que el President del Govern Espanyol. En efecte, Celestino Corbacho cobra 144.000 euros a l’any, més que Montilla, més que Benach, ja ho hem dit, més que Zapatero. Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, cobra quasi el doble que Baron. També va ser sonat un altre titular altisonant quan el president de la Diputació de Girona es va quasi doblar el sou. Que els sous dels principals dirigents del país són generosos és un fet innegable. Si ho han de ser tant, menys o potser més, un altre debat. Però tornant al món pròxim d’aquest gènere curiós que són els polítics, que els regidors i regidores de Mataró cobren poc sembla ben provable.
Debat que s’evitaPerò no ens podem quedar amb l’anècdota numeral. Per què cobren comparativament menys els polítics locals de Mataró? I, més enllà, què acaba comportant això? Anem a pams. La reflexió la signa un altre dels dirigents de partit governamental de la ciutat d’aquests que s’esplaien sense micròfon. “Qui es presentarà a les eleccions dient que es pujarà el sou? Qui prendrà la decisió d’adeqüar els sous al grau de responsabilitat a risc de cremar-se i quedar com un porc?” es pregunta. Ningú, sembla la resposta més factible. Però realment, si se segueix la corrent a aquest dirigent, han de cobrar més els polítics locals? I, encara més crític, realment no som prou madurs com per sentar aquest debat de forma asserenada, hi ha d’haver por a parlar-ne?
Les conseqüènciesQuan el regidor de Seguretat cobra menys que alguns policies o quan el d’Educació cobra menys que molts professors, el negoci de fer-se polític queda una pèl a la intempèrie. Més si es veu com allò de la política com a vocació cada cop queda més passat de moda i, lamentablement, els perfils dels que acaben ocupant llocs de responsabilitat no és que despuntin, precisament. Fins a quin punt això és una conseqüència dels sous que s’hi donen és ben difícil de dir. Els que sí que és patent és que avui en dia un sou com el que rep un regidor de l’ajuntament no és una “ganga” precisament i fa que el treballador qualificat pugui veure el servei públic com una “pèrdua de diners”
Pot sonar abominable, però des d’un punt, purament econòmic, és així. El qui tingui càrrec, lloc de feina o posició guanyada en el món privat o en el mateix món de l’administració, si passa a ser regidor –per elecció popular, sempre– perd diners en el trànsit. I això provoca els polítics que tenim avui en dia. Per una banda hi ha els que encara prenen la política com un període inconnex amb la seva trajectòria, però cada cop són més els que la prenen com una feina, i procedeixen a allò que vulgar i popularment tots coneixem com la “poltrona” o el que és el mateix, a eternitzar-se en llocs de direcció polítics per falta d’alternativa laboral. Lluny queda llavors la concepció de dedicar a la política uns quants anys i massa present les carreres meteòriques que fan que algú a qui no se li conegui ofici ni benefici previ, sense carrera ni formació, accedeixi amb la benedicció de l’aparell de torn a un lloc on s’eternitzarà. I és clar, per algú que no és res, passar a cobrar com un regidor és passar a cobrar un dineral. La conversió del mèrit, l’honor i la virtut de ser regidor a la feina, l’única, la rutina sembla cada cop més un fet. Lícit, legal i respectable. Però contraproduent per a la higiene i la salut democràtica, tal com sona.
I què té a veure això amb els sous, es preguntarà el lector. Doncs molt. En temps de descrèdit polític es procedeix, mitjançant l’oferta política de sous, a la composició d’ajuntaments on el cost de ser polític excedeix els beneficis. Un veterà dirigent socialista comentava la nit electoral “Qui vols que vagi a la llista, per barallar-se amb la gent, que tothom et digui el nom del porc, acabar a les tantes sempre que hi ha Ple i acabar cobrant menys que molts funcionaris?”. Des d’ICV un altre dels que hi manen comentava com cobra “2 milions més que els regidors, treballant a l’ajuntament”. No deixen de ser indicadors de que cada cop es valora menys el fer de regidor local en els propis partits polítics, i les llistes acaben sent les que són.Reflexió necessàriaNo estaria de més preguntar-se què vol ser de gran la política local. Si un viver per a pocs o el govern que representi el progrés del tot, de la ciutat, del comú. Desdramatitzar el debat sobre els sous dels polítics locals és necessari per procedir a un reajustament perquè qualitativament la cosa no es devalui. Fer atractives les llistes electorals, rendible i vocacional la incursió en la política i limitada l’estada en aquest món a part ajudaria a apropar-la altre cop i no a reforçar la idea dominant que són pocs que es valen d’ella. Si de debò els governants creuen que les opinions crítiques amb els polítics en genèric no tenen raó s’han d’explicar i a còpia de treball demostrar que valen més. O potser valen menys?
