“Vaig mirar avall i vaig veure l’ombra triangular de la mateixa muntanya a la vall de davant”. Això és el què s’experimenta quan es corona el Kilimanjaro a les 6 del matí. Albert Xaudaró, bomber de professió, i uns amics, van decidir emprendre un viatge a l’Àfrica per pujar el cim més alt del continent i després, amb més calma, visitar part de Tanzània. Una visita que va durar un mes sencer i que els va deixar experiències inoblidables. que recorden amb nosaltres.
Aquesta és la història d’una expedició de casa nostra. Cap al final de l’estació seca o principis de la humida, segons com es miri, es presenten les darreres oportunitats per els turistes d’escalar el cim més alt d’Àfrica: el Kilimanjaro. Coincideix amb el mes d’octubre occidental i un grup de bombers catalans no s’ho van pensar dues vegades per fer un viatge molt interessant.
Els protagonistes són: Albert Xaudaró viu a Argentona però treballa al Parc de Bombers de Lloret de Mar; Carles Garcia, bomber de Sant Celoni; Jaume Querol, bomber de Mataró i Ramon Serantill, bomber de Granollers. Els acompanyava també Joan Santasana. “Ens agrada la muntanya i primer ho van muntar dos i els altres ens vam anar afegint”, explica Albert Xaudaró.
Un avió va portar els cinc turistes de Barcelona a Heathrow, i d’allà van poder agafar un altre avió que els portés fins a Nairobi. Un cop allà, el viatge africà es va dividir en dues parts, cadascuna amb un objectiu diferent.
En primer lloc els turistes catalans van dedicar sis dies a pujar el sostre d’Àfrica, el cim més alt del continent: el Kilimanjaro. Un cop aconseguit el repte, van dedicar més de vint dies a visitar poblats, safaris, parcs naturals i illes turístiques.
De pujadaPas a pas, calia pujar ni més ni menys que 5.895 metres per arribar al cim del Kilimanjaro. Però un passeig com aquest no es pot fer de qualsevol manera, i menys en un continent com és l’Africà. “És un cim que fa molta gent i no el pots fer per lliure, necessites un guia”, explica Xaudaró. Així, ell i els seus companys van fer uns contactes per internet per assabentar-se del funcionament de tot plegat.
“El primer que vam fer quan vam arribar va ser visitar 8 o 10 agències, per contractar la que ens fes millor preu”, diu el bomber de Lloret. Després de desembutxacar la quantitat pactada, els quatre bombers i el maresmenc Santasana no van haver-se de preocupar de res més que les seves pròpies pertinences. “Ja t’ho munten tot, et porten el menjar, la tenda, la taula, el fogonet... sense saber-ho teníem 15 persones al nostre servei!”, recorda Xaudaró. Fins i tot en arribar als campaments on passaven les nits, els catalans trobaven una taula preparada amb cadires i el menjar a punt.
Durant els quatre primers dies la rutina va ser semblant. De bon matí, després d’esmorzar, els cinc excursionistes i els guies es posaven en camí i pujaven a una determinada alçada. No obstant, per dormir havien de reprendre el camí i baixar a una alçada inferior. “Quan fas alçada has de fer una aclimatació, no pots pujar directament. Així, un dia pujàvem a 4000 metres i després baixàvem a 3.600 a dormir”, relata Albert Xaudaró.Al cimEl cinquè dia, però, es presentava diferent. “Havíem d’anar a dormir a les 7 de la tarda i ens van despertar a les 12 per començar a pujar el tram final”, explica el bomber de Lloret de Mar. Després de sis hores caminant per un coll cansat i difícil, arriba el final del camí: el cim. “Arribes a dalt just quan surt el sol perquè les empreses guies ja ho tenen preparat així. Es veu tot el triangle de l’ombra del Kilimanjaro a molts kilòmetres”, recorda Albert Xaudaró. Per sobre dels núvols, els catalans van gaudir d’unes vistes fantàstiques, van fer una parada per descansar i menjar una mica per reposar forces. Quinze minuts i cap avall: l’objectiu ja està aconseguit. “No ho vam allargar a dalt, ja hi érem, estàvem satisfets i realitzats”, diu Xaudaró.
Tots els nervis dels dies anteriors, la por a que fallés qualsevol detall va deixar d’existir. “Teníem una oportunitat, si plovia o et trobaves malament havíem de recular i ens quedàvem sense fer el cim. Hi havia un neguit... però arribar a dalt tranquil·litza, ja està fet”, confessa l’argentoní. El sostre d’Àfrica quedava enrere i els cinc catalans havien de seguir el seu viatge.
Sense pressa Els 25 dies següents van ser totalment diferents. El fred de les alçades va canviar-se per la calor de les planes africanes. Ja amb samarreta curta i sense la pressió d’haver d’arribar al cim, els bombers van visitar Àfrica en la seva esplendor. Tribus prehistòriquesPrimerament, unes tribus de boiximans, una cultura de característiques prehistòriques però que no ha pogut resistir del tot els embats d’occident. La més autèntica de les tres que van visitar els catalans vivia prop d’una riera seca, en unes cases fetes amb arbusts i branques on penjaven tots els estris de la llar. Utilitzaven arc i fletxa per caçar els animals que menjaven, recol·lectaven fruits i buscaven arrels per complementar la seva alimentació. “Representa que estan totalment aïllats de la societat però tot està infectat per occident.
Fins i tot algun d’ells duia texans. Un d’ells em va veure encendre un cigarret i vaig voler fer un canvi: el meu encenedor per una fletxa seva. Però no van voler, van preferir que els comprés la fletxa amb diners”, relata Albert Xaudaró.
Després d’aquella experiència, els catalans van visitar parcs naturals i van realitzar un safari. Lleons, girafes, elefants, porcs senglars, micos, estruços, zebres... la fauna més variada pròpia dels documentals televisius estava davant dels seus propis ulls. Finalment, tan sols quedava la part més relaxada del viatge: Zanzíbar. “És una illa molt turística. És molt típic fer una ruta de safari i després anar a Zanzíbar a relaxar-se”, explica l’argentoní. Allà, entre altres coses van fer una ruta de les espècies sense oblidar acabar de recuperar les forces que els va fer gastar el Kilimanjaro.
Finalment, va arribar el dia de deixar enrere el continent africà. Els cinc catalans van pujar a l’avió que els portaria de nou a occident, a un continent diferent però que és on hi ha, al cap i a la fi, casa seva. I així acabava una aventura d’un grup d’amics, amants de la natura, el senderisme i els reptes difícils i els cims alts. Com el Kilimanjaro i els que vindran, com la pròpia vida: tenir reptes és l’important.
El cim més alt d’ÀfricaEl Kilimanjaro és el cim més alt del continent africà. Medeix 5.895 metres. És d’origen volcànic i està situat a Tanzània a la frontera amb Kenya. Per ascendir es poden seguir diverses rutes que passen per molts campaments preparats pels excursionistes. Xaudaró i els seus companys van seguir l’anomenada “Machame rute” que els va portar, en sis dies, al punt més alt del continent. El Kilimanjaro és un cim al que puja molta gent. Els campaments són plens de tendes i constantment hi ha gent pels camins. Les rutes estan preparades per tal de fer el camí més senzill, malgrat les llargues distàncies i l’alçada de la muntanya. El seu nom segueix sent un enigma. Pot venir de les paraules swahilis, kilima (petita muntanya) i njaro (el dimoni del fred); o bé de l’expressió njaro (caravanes), en referència als combois d’esclaus dels venedors àrabs de Zanzíbar, que feien antany una aturada en els paratges.
Una comunitat “autèntica”
Després de fer el cim del Kilimanjaro el grup de catalans van anar a visitar, entre altres, unes tribus de boiximans. Són caçadors i recol·lectors que viuen en cases fetes amb arbusts, troncs i branques d’arbres. Vesteixen robes molt primitives i els seus estris són fets per ells mateixos. Albert Xaudaró i els seus companys de viatge van poder veure com encenien foc amb tècniques prehistòriques i com buscaven arrels que els serveixen d’aliment. No obstant, el bomber de Lloret de Mar assegura que es va decebre una mica perquè fins i tot aquesta tribu africana està plena d’elements occidentals, com ara el diner. Els boiximans són caçadors i recol·lectors. Les dones es dediquen a recol·lectar plantes i fruits silvestres, que constitueixen la base de la seva alimentació. Els homes surten a caçar tots els dies i tornen per la tarda, a no ser que segueixin un animal. Depenent de l’estació i de l’animal, canvien els mètodes de caça.
