Sergio Crespo tenia la intenció de viatjar per Sud- Amèrica per conèixer món, amb ganes d’aventures. Però en el seu camí es va creuar un element que aturaria els seus passos al Perú: l’amor vers el propi planeta. Una associació portada per una mataronina en aquest país s’encarrega de repoblar amb plantes i animals autòctons zones desforestades o arrasades per la contaminació. Enamorat per la tasca, Crespo segueix lligat i compromès amb la Reserva Atalaya.“Sempre he volgut viatjar, conèixer altres cultures... de petit sempre he tingut ganes d’estar en selves”, confessa Sergio Crespo, un mataroní que va fer un viatge que va canviar-li la vida més del què ell mateix hagués pogut imaginar. Va agafar, per condicions econòmiques, un vol al Perú, després que l’aerolínia amb la que havia de viatjar fes fallida. Per intercedència d’una amistat, va anar a visitar Magdalena Ruiz, una dona que també procedeix de Mataró i que porta anys vivint al Perú i desenvolupant una tasca que Crespo desconeixia totalment. En apropar-se a la Reserva Atalaya, prop del poble de Chontachaka, lloc on viu, treballa i es solidaritza l’activista, Sergio Crespo va quedar sorprès de la feina que s’hi fa.
Magdalena Ruiz, segons explica Sergio Crespo, va anar a Perú per treballar en una agència de viatges. No obstant, l’estat de les selves i el perill en què es troben les grans reserves naturals, els pulmons de la terra, van fer que es replantegés la seva activitat. Va decidir adquirir un gran territori al Manu, just al marge de les zones protegides. Actualment compta amb un total de 190 hectàrees. En elles, fa una feina de restauració ecològica per tornar a poblar el terreny amb espècies vegetals autòctones. “Quan es tala una gran zona o es destrueix un terreny per la contaminació o qualsevol altra causa, el primer que creix allà és el bambú, que impedeix que tornin a créixer les plantes pròpies del lloc”, explica Sergio Crespo. Després de visitar Ruiz i haver conegut la funció de la Reserva, Crespo va decidir quedar-se un temps, convidat per la mataronina. Aquell seria el començament d’una gran implicació.
Protegir les espèciesLa tasca principal que es porta a terme a la Reserva Atalaya és la de plantar arbres propis de la zona, plantes autòctones. Abans, però, hi ha una feina molt més dura i més desagraïda. “El bambú creix per tot arreu i per poder plantar altres espècies vegetals cal arrencar-lo, treure totes les arrels de sota terra i netejar bé la zona”, explica Crespo, que ha efectuat en moltes ocasions aquesta feina. És una activitat dura, difícil i esgotadora que, a més, resulta lenta i pesada pels qui la realitzen. Però és totalment necessària per poder repoblar la Reserva d’espècies vegetals pròpies del lloc. “Tot i que els diners són necessaris i indispensables per poder tirar endavant qualsevol projecte, en el nostre cas ens és molt més útil comptar amb un parell més de mans per poder treure el bambú i plantar nous arbres”, expressa Sergio Crespo.
Però hi ha altres espècies, a banda de les vegetals que necessiten de les atencions dels protectors del medi ambient. Són, en efecte, els animals. “Amb la desforestació i la contaminació molts animals han abandonat la zona perquè han vist que el seu entorn i la seva llar es feia malbé o era destruïda”, diu el mataroní. Repoblar les plantes típiques és, doncs, tant important com aconseguir que els animals tornin i s’hi instal·lin per viure-hi de forma permanent. En aquest sentit, els voluntaris de la Reserva fan una feina de monitoratge dels animals. “Anem per la selva i apuntem o fotografiem tots els animals que veiem, on els hem vist, si tenien cau o niu...”, explica Sergio Crespo. D’aquesta manera s’aconsegueix tenir una idea aproximada de quina és la població animal de la Reserva i quines són les seves intencions: tornar a fer una llar o tan sols una breu visita.Conscienciar la població Tanmateix, cal anar més enllà de les plantes i els animals perquè l’origen dels problemes no van ser ells, en cap cas. L’ésser humà és el responsable dels desastres naturals, i si algú té la capacitat de resoldre’ls, és ell mateix. Crespo assegura que les persones de Perú tenen un altre tarannà. “Són molt generosos, el poc que tenen t’ho donen, moltes vegades he dormit o menjat a casa de famílies, són molt hospitalaris”, explica el jove. No obstant, tot i considerar-se un país desenvolupat en alguns aspectes, hi ha moltes zones rurals a les que l’educació arriba amb precarietat. “Hi ha pobles on el professor ha de fer un dia de viatge per poder anar a fer classes i s’ha de quedar tota la setmana”, afirma Crespo. Sovint, tant el dia d’anada com el de tornada són en horari escolar, fet pel qual els nens de les regions més rurals i remotes es queden sense ensenyament durant dos dels cinc dies escolars de la setmana.
Si a aquesta corrent situació se li suma l’escassa cultura medio-ambiental de la majoria d’habitants peruans, els desastres poden ser encara pitjors. “En una ocasió els habitants d’un poblet van veure com el professor que anava a fer-los classe disparava a un ocell protegit i el matava. Això és el que veuen els nens, què és el què han de fer ells?”, reflexiona Crespo.
Per això és tant important, segons Ruiz i Crespo, que els habitants del Perú prenguin consciència de la necessitat de mantenir l’entorn net de plàstics, altres brosses i residus contaminants i permetre que, tant la flora com la fauna tinguin una oportunitat. Canviar els costums i les visions dels pobles és complicat, però els activistes no es resignen i dediquen tots els seus esforços a transmetre la urgència de conservar, en aquest cas, el Parc Natural d’El Manu. Entre altres, els participants del projecte fan propostes de tallers d’educació ambiental per a nens i adults, així com activitats de reforç escolar i tallers a la mateixa escola del poble de Chontachaka.
Un problema afegitPer si no fos prou complicada la restauració ecològica d’una zona com la d’El Manu, a la Reserva Atalaya, actualment el govern peruà ha permès que s’instal·lin en el llindar de les zones protegides empreses petrolíferes. Sembla que els interessos dels dirigents del país passen per sobre del respecte als ecosistemes únics que tenen en el seu propi País.
Per lluitar contra aquesta injustícia, Ruiz pretén iniciar accions legals contra una activitat que la pròpia legislació peruana prohibeix. Les dificultats es multipliquen i els enemics són cada vegada més grans i més difícils d’encarar. Sense esma, Magdalena Ruiz no defalleix i està disposada a tirar endavant, tant per les vies de la justícia, com les de l’acció directa a la selva.
L’eco-voluntariatLa dificultat del procés de reforestació fa que els membres de la Reserva Atalaya valorin tant les aportacions en forma de voluntaris al projecte. “El diner sempre és benvingut perquè ens permet comprar noves llavors per poder plantar i tenir recursos per tirar endavant les nostres aspiracions, però el que realment ens fa falta és que vingui gent a treballar amb nosaltres, que ens ajudin a treure el bambú, a plantar nous arbres, a monitorejar animals...”, puntualitza el mataroní. Es tracta dels anomenats eco-voluntaris, que dediquen temps, recursos i esforços a millorar el medi ambient i els ecosistemes, especialment aquells tan preuats i essencials com la selva peruana. La Reserva està totalment oberta a tothom que vulgui visitar-la o participar de les tasques de recuperació medi-ambiental.
Crespo recomana visitar la pàgina web del projecte, www.ecologiaperumanu.com, en la que es podrà trobar més informació sobre la situació de la Reserva Atalaya, les tasques que es desenvolupen i els diferents nivells en el que es poden participar i contribuir a fer d’El Manu un lloc on les espècies autòctones puguin viure i créixer en harmonia amb les rutines dels éssers humans. Des del seu primer viatge al Perú, Sergio Crespo s’ha compromès amb l’estat de la selva i ha adquirit una consciència medi-ambiental que mai més podrà abandonar.
Què és el Manu?El Manu va ser considerat Parc Nacional el 29 de maig de 1973. Ocupa una superfície de 1.716.295 hectàrees en els departaments de Cuzco i Madre de Dios. Compta amb ecorregions de selva alta i baixa. Protegeix una gran quantitat d’espècies animals i vegetals pròpies de la zona. Inclou quasi totes les formacions ecològiques subtropicals del sud-orient peruà: boscs nans o d’alçada, boscs de boirina, planura amazònica... Un sens fi de riqueses que el món occidental, establert en el mateix govern de Perú, està posant en greu perill.
La restauració ecològica“La restauració ecològica és el procés d’ajudar al restabliment d’un ecosistema que ha sigut malmès, degradat o destruït. És una activitat deliberada que inicia o accelera la recuperació d’un ecosistema respecte la seva situació ecològica, integritat i sostenibilitat.” Així defineixen els propis membres de la fundació l’activitat que porten a terme i que té com a objectiu tornar la vida del Manu, tant pel què fa a espècies vegetals com animals. La riquesa natural és un bé preuat que cal conservar.
