Entendre com algú es pot passar les hores de dia de tot un mes sense menjar ni beure costa. Però costa sobretot si no se l’escolta, si no se li pregunta, si ens refugiem darrera la ignorància. I llavors, des del desconeixement, encara es gosarà criticar. Traspassar la línia que ens separa del diferent i assistir a tradicions i formes de ser alienes és un exercici d’humanisme. Per això, vam voler acompanyar en Nabil en el dia festiu del darrer trencament del dejuni del ramadà.
En Nabil fa gairebé tres anys que viu a Mataró. I com a bon musulmà compleix amb el mes del ramadà, esquivant o superant la calor, les llargues hores d’espera i haver de fer vida diària, treballar o fer esport sense poder beure ni menjar. Absolutament res. El ramadà és tot un mes de dejuni, el novè del calendari lunar –que va corrent i s’avança aproximadament un mes d’any en any– consistent en no menjar ni beure res des de l’alba fins que es pon el sol. Es tracta d’una pràctica que lliga el practicant a la religió –és un dels cinc pilars de l’Islam– i que compleixen –mai millor dit– religiosament els musulmans d’arreu. Dissabte passat va acabar el ramadà d’enguany. I vam acompanyar en Nabil en el dia de celebració, per conèixer què menja, què pensa, què sent, què celebra un musulmà al final del seu mes sagrat.
Seiem en un bar-restaurant de l’Avinguda Perú. Entre irreverents i ignorants li preguntem que per què fa el ramadà. En Nabil esquiva la resposta tòpica. I quatre somriures amaguen la tonteria. “El ramadà va bé per purificar el cos i no té res d’absurd, no deixem de menjar perquè sí o perquè ho digui ningú. Estar sense menjar durant les hores de sol d’un dia ens ajuda a entendre com se sent la gent pobra, la gent que no té aigua durant dies i no pot beure, el ramadà et fa humil i t’iguala a moltes de les persones que estan en dificultats a Àfrica, també t’ensenya a no sobre-valorar la tinença de les coses, et demostra que no passa res si no tens menjar, dejunar no costa, és qüestió de complir i et reconforta” sentencia. Un dia de ramadàUn dia de ramadà s’alça aviat. Ell menja abans del trenc d’alba. Sobretot menjars d’hidrocarburs i sucres. Mai salat. “Aquest any un dia vaig menjar peix i vaig tenir set tot el dia” ens explica enriolat. A la que surt el sol s’acaba el menjar i beure, en hora convinguda i coneguda per la comunitat. I llavors, ja al capvespre, a aguantar fins a l’hora de menjar. I llavors ve un àpat contundent. Amb gastronomia pròpia, molt calòrica. Els primers plats són convinguts i ell comparteix amb nosaltres una mostra d’alguns.
Després de tot un dia de dejuni la gana és important. En l’àpat que compartim nosaltres –havent dinat– ens afartem ràpid, durant el ramadà ell acompanya aquest suculent entrant de “tagine” o “cuscús”, els plats per excel·lència del seu Marroc natal.
L’àpat base que compartim amb en Nabil –la pràctica majoria de la clientel·la del local també és musulmana– està format per aquest aperitiu base, caracteritzat pel dolç. El nostre amfitrió explica que ell menja varietats de dolços i pa típicament marroquins, com la `pròpia “harira”, la sopa que obre l’àpat. “A cada territori i país hi ha plats especials i característics, hi ha tradicions gastronòmiques de cada país i plats típics de l’època i les necessitats del ramadà” ens explica.
L’àpat que compartim en el dia que acaba el ramadà és deliciós. Tant que en demanem que ens n’especifiqui els components en els que descobrim dos dels gustos que predominen a la cuina marroquina. El dolç intens i l’ús –també intens– d’espècies en els guisats o en plats com la “harira”, la sopa. La conversa deriva en el dia a dia d’un practicant durant el ramadà i a fe que acabes entenent la importància de complir, més enllà de creences. “Clar que hi ha moments que és dur, com el no beure quan fa calor i l’any que ve el ramadà cau a l’agost i amb la calor que fa aquí serà horrible, però t’acabes acostumant i els dies després del mes de dejuni fins i tot costa menjar” explica en Nabil.
La gran majoria dels musulmans compleixen a casa, allunyats dels seus –si com el cas d’ell, té la família lluny– amb el ramadà. És una manera de seguir vinculat al país d’orígen i vehicular l’enyorança. “Aquí no passa res si algú mengés però al Marroc està penat” explica. Marxem de l’establiment satisfets i havent entès el perquè, el com i sobretot el què. I tampoc no costa tant. És una tradició. I cal conservar-la.
Un dels cinc pilars de l’Islam
La religió musulmana s’assenta sobre els denominats “cinc pilars de l’Islam” que ha de complir tot bon practicant. Aquests cinc pilars són la “xahada”, la professió de la fe i l’afirmació de Mahoma com a profeta, la “salat” o pregària ritual cinc cops al dia i en direcció a la Meca, el “zakat” que és l’obligació de donar almoïna, aportant als pobres el deu per cent de les rendes i el capital de cada musulmà. El quart pilar és el “sawn”, el dejuni propi del ramadà i el cinquè és el “jahi”, l’obligació amb excepcions de fer el pelegrinatge a la Meca.
Harira
La sopa característica del ramadà marroquí, per excel·lència. Una sopa contundent, cuinada lentament en base a tomàquet, carn i llegums, amb pasta inclosa i brou de verdures. Acostuma a obrir els àpats de nit en l’època del ramadà i sobta com atipa. Es tracta de la base de l’àpat que compartim amb en Nabil i s’hi poden tirar espècies, tot i que ja en té. 
Chabakiya
Les Chabakiya són dolços típics del Marroc, sobretot del centre i el nord. Són com llacets fets a partir de farina, sucre i ou. Consisteix en el complement als Briwat però sense pasta de full ni fruits secs. És menys contundent que el seu dolç germà i en Nabil explica que acostuma a ser un dels elements més característics dels àpats de ramadà al Marroc. 
Rghayf
El Rghayf és un pa que podem fer servir per acompanyar uns ous durs, sucar a la harira o menjar sol. El pa, explica en Nabil, és un dels menjars que sent bàsic i fix en els àpats més varia entre els diferents territoris àrabs. “Aquest és el típic del Marroc, menys sec i preparat per acompanyar qualsevol menjar” explica. 
Briwat
Molt dolç. El Briwat pot presentar diferents formes i són una mena de conglomerats de pasta de full amb fruits secs i una pasta de farina i sucre que li donen una forma de pasta hiper-calòrica. Es pot acompanyar de dàtils i és un altre dels elements de la rebosteria pròpia del Marroc que mengem en el marc d’aquest àpat típic del ramadà. I atipa molt, per cert. 
El te
El te no podia faltar a un àpat amb un català-marroquí. És la beguda nacional i se’n beu a tothora i, és clar, en època de ramadà se l’enyora durant el dia i se’n beu, molt, quan no hi ha llum. El te xinès a la menta –i sucre, hi posen molt sucre– acaba l’àpat però no és l’única beguda que prenem. Més aviat és un apèndix, com quan aquí fem el cafè. Durant l’àpat és típic de beure sucs de fruites o uns batuts fets a base de la mescla de fruites i llet. El te se serveix molt calent, des d’una certa altura i dins d’un got ple de menta fresca. El te verd és una de les tradicions gastronòmiques que la tradició marroquina habilita que facin els homes, en contraposició a la resta de menjar, que històricament cuinaven les dones. Ara ja no és així.
