Factors com el ferrocarril, el vapor, les migracions, el declivi de la competència i especialment la mà d’obra qualificada van afavorir el gran èxit que va tenir Mataró en el món del tèxtil. Cal remarcar el paper que van jugar les dones, les principals treballadores d’aquest sector industrial, que també van participar en les lluites sindicals per millorar les condicions laborals i els baixos salaris. Les llargues i dures jornades van enfortir la dona en la seva doble jornada: la fàbrica i la casa.
La Maria va entrar als 16 anys a treballar en una fàbrica tèxtil, la mateixa on la seva mare exercia com a bobinadora. S’aixecava cada matí a les cinc, abans que sortís el sol, per fer el camí que separava casa seva de la farga de l’Amich Mas, on passava el dia com a teixidora per guanyar un sou. Així com aquell poema de la nena que entra a treballar a la fàbrica escrit per Miquel Martí i Pol, la Maria, com moltes altres mataronines, va trobar feina en un sector que movia la indústria de la ciutat: el gènere de punt.El naixement d’un projecte No va ser pas casualitat que Mataró esdevingués la capital estatal del gènere de punt, sinó que va comptar amb molts factors favorables que va fer que de mica en mica s’anés expandint la branca del tèxtil i anés creixent la producció de peces de roba que vestirien a milers de persones dins i fora del país. Diversos factors clau van posar la llavor del projecte. El primer ferrocarril de l’estat espanyol va unir Mataró amb Barcelona l’any 1848, creant una via de comunicació que permetia transportar fàcilment i de manera ràpida els materials per a la producció i enviar el producte acabat a la capital per a la seva exportació. Un altre factor decisiu va ser el trasllat de les fàbriques barcelonines a Mataró juntament amb els seus treballadors, ja que fugien del clima revolucionari que patia la ciutat comtal i venien a buscar els baixos impostos que a Mataró gravaven l’activitat comercial.
A finals dels segle XIX ja podem parlar doncs d’una incipient industrialització gràcies també a la implantació i l’ús de la màquina de vapor. Aquesta tecnologia va permetre augmentar la producció i ampliar el ventall de productes, que fins al moment havia estat centrat en mitges i mitjons. La sobreproducció resultant va permetre augmentar el mercat i, gràcies al ferrocarril, van poder anar a la conquesta de mercats tan llunyans com les colònies d’ultramar.
Finalment la debilitació d’Olot com a ciutat tèxtil va acabar de donar a Mataró l’impuls que necessitava per esdevenir la capital del punt. La ciutat gironina va patir un greu declivi acompanyat d’una important disminució de la població i d’aquesta forma Olot va veure minvada la seva capacitat productiva.
La treballadora del tèxtilPerò això són factors externs i no tot se’ns va donar fet. La major part de les poblacions del Maresme comptava amb una important tradició tèxtil, especialment en les dones, que treballaven en la manufactura de puntes de coixí i blondes. Per tant es disposava d’un gran nombre de treballadores preparades, i és per aquest motiu que les dones s’ocupaven d’elaborar els teixits a les fàbriques.
Si entréssim en una fàbrica de finals del segle XIX o principis del segle XX trobaríem una gran majoria de treballadores i hi podríem reconèixer diferents perfils: Les bobinadores s’encarregaven d’adaptar el fil amb el que desprès es farien els teixits de les formes d’enrotllament a la forma que necessitava la màquina. És a dir, passaven el fil de troca a bitlla de fusta. També trobem les teixidores que, com la jove Maria de la nostra història, portaven els telers rodons, que feien mitges, mitjons i punys. Les cosidores, en canvi, s’ocupaven de posar pedaços i tira o fer vores, així com el cosit de cadeneta. Utilitzaven també el cosit de cadeneta les overlockistes (rematadores), que s’encarregaven de les màquines que en una mateixa operació tallaven i tancaven el gènere que s’havia de cosir.Juntament amb les rematadores s’encarregaven d’enllestir, corregir i perfeccionar les peces de punt les repuntadores, les resseguidores i les remallaires. Condicions laboralsLes condicions de feina eren dures, especialment si les comparem amb les actuals. Els torns de feina arribaven a les dotze hores diàries i les fàbriques estaven despertes des de les 5 del matí fins a les 11 de la nit. Es treballava també els dissabte fins al migdia i, un cop acabada la jornada, s’havia de netejar la nau abans de marxar a casa.
Per descomptat arribar a la llar no significava estar de vacances, ja que el paper de la dona ocupava també encarregar-se de totes les feines de casa. Així que després de dotze hores de feina a la fàbrica tocava cuinar, rentar plats, roba, netejar i un llarg etcètera. També era la dona qui habitualment s’ocupava dels fills. Era corrent veure les criatures estant al peu de la màquina en la que operava la seva mare, ja que no les podien deixar soles a casa i amb el sou tan escàs que cobraven no es podien permetre una mainadera.
Sobre el salari cal dir que el sou mitjà estava situat entre 30 i 40 pessetes setmanals. Per a una teixidora el sou era més alt que per exemple una bobinadora, així que la nostra Maria hauria pogut ajudar més a la família, econòmicament parlant, que la seva mare. Malgrat tot hi havia discriminació a la dona com a treballadora reflectida en la desigualtat salarial, ja que la dona cobrava menys que l’home. Lluita sindical femeninaEl baix sou que establia com a mitjana les 35 pessetes setmanals es va implantar des d’abans de la guerra civil. Però durant la guerra el sou es va mantenir, i després de la guerra civil tampoc s’havia registrat cap augment salarial. Malgrat tot el que sí havia augmentat era el preu del menjar i altres productes de primera necessitat que també eren més escassos en el mercat. Sent l’època de la dictadura franquista es tenia por a protestar i les vagues sindicals i altres actes que atemptaven contra l’status quo eren brutalment reprimits per la força.
Als anys 40 va començar la lluita sindical per aconseguir millores laborals, i qui va poder lluitar per aquests drets del treballador van ser les dones, ja que la Guàrdia Civil es cuidava molt d’utilitzar la violència envers elles. Una de les lluitadores que ha passat a la història de Mataró és Margarida Abril i González. La MargaridaQuan Margarida tenia 14 anys va començar a treballar d’aprenenta en una fàbrica tèxtil de Mataró. Allà va descobrir el clima revolucionari que regnava als sindicats i a les organitzacions obreres. Va quedar tan encantada que no va trigar a apuntar-se a la CNT. La Margarida treballava a Can Colomer, una de les fàbriques de gènere de punt més importants de Mataró. Va organitzar una vaga per aconseguir augments salarials i altres millores relacionades amb les condicions laborals. Finalment es va aconseguir un augment de sou, però Margarida va haver d’abandonar la fàbrica com altres sindicalistes perquè se’ls increpava contínuament per haver liderat les protestes. Però Margarida va poder trobar una feina a una altra fàbrica on la majoria dels treballadors, a més, estaven afiliats a la CNT.
Com a excepció hem de nomenar a Coll i Regàs, patró del tèxtil i mataroní catòlic que va aplicar el Rerum Novarum, un tractat del Papa Lleó XIII que propiciava la situació dels obrers. Coll i Regàs va aplicar els principis i va esdevenir un visionari, aplicant unes primeres mesures de seguretat social com una mútua o millorar les condicions i horaris de les dones treballadores, especialment les que tenien fills.
Fantasmes de la Mataró tèxtilDesprès de llegir aquesta història els mataronins recordem o aprenem el passat de la nostra ciutat. Quan mirem una xemeneia solitària enmig d’una plaça podrem pensar en l’esplendor que va tenir no fa tants anys, en les dones que hi treballaven i en les lluites sindicals que es van viure. Busqueu pels carrers de la ciutat, segur que un dia trobareu la Maria passejant.
La Fundació manté viu el gènere de punt
A Mataró hi ha una fundació que vetlla pel manteniment de la maquinària de la indústria del tèxtil i que la mostra al públic en una exposició al carrer Baldomer Vila, on tenen un local: la Fundació Jaume Vilaseca. El nom el deu a un empresari de la branca industrial que, veient com el progrés tecnològic anava jubilant els antics telers, va creure en la idea de conservar aquells pedaços d’història mataronina i va prendre forma el projecte d’un museu del tèxtil a la capital del Maresme. D’aquesta manera va trobar més persones amb la mateixa inquietud i van crear una col·lecció de tèxtil que anava augmentant a mesura que el progrés descartava les màquines desfasades. L’any 1996 van fer un primer contacte amb l’Ajuntament per mostrar la col·lecció i començar les negociacions per aconseguir un local on instal·lar el museu del tèxtil. Però no va ser fins l’any 2005 que van obtenir un compromís oficial, pel qual l’Ajuntament cedeix l’espai de Can Marfà per ubicar-hi el futur Museu del tèxtil.
Mataró tindrà un museu del tèxtil
Degut al passat històric de Mataró com a capital del gènere de punt es fa necessari l’obertura d’un museu per mantenir la memòria històrica. Amb la importància que va adquirir, tant la capital com l’anomenat Districte del Maresme, es justifica el projecte de museu que es vol fer a les instal·lacions de Can Marfà. Desprès d’anys de negociació entre la Fundació Jaume Vilaseca i l’Ajuntament, l’Estat aportarà 4,2 milions d’euros per a la reforma de la nau Marfà. El plantejament de l’espai pel futur museu consisteix en ubicar a la primera planta un espai expositiu, destinar la segona planta com a magatzem i utilitzar la planta baixa per a dependències del museu, serveis i un petit espai dedicat a la història de Can Marfà. Els encarregats del museu seran els membres de l’actual Fundació Jaume Vilaseca, que de fet es traslladarà a Can Marfà un cop acabi de ser reformat, traslladant l’exposició que actualment tenen al carrer Baldomer Vila a les noves sales del museu.
