Coincidint amb el 83è aniversari de la proclamació de la Segona República (14 d’abril 1931), aquest número del Tot Història anirà de com es va viure a casa nostra aquest fet. Després de la dictadura de Primo de Rivera, el 12 d’abril de 1931 es van celebrar arreu de l’estat unes eleccions municipals que havien de ser un plebiscit entre República i Monarquia, la població va anar en massa a votar i el triomf de les esquerres a les grans ciutats va ser absolut. El republicanisme havia guanyat i el monarca Alfons XIII va fer les maletes i va fugir exiliat cap a França on un any abans havia marxat el dictador que havia acabat amb les llibertats del poble.
A l’inici de la dècada dels anys 20 Espanya patia una greu crisi socio-econòmica i política. Després de la fi de la I Guerra Mundial les exportacions espanyoles havien baixat i l’economia se’n va ressentir. Al carrer es vivia un clima crispat amb enfrontaments cada cop més forts entre els obrers i la patronal.
El 1921 a la vall del Rif es produeix l’episodi bèl·lic conegut com el Desastre d’Annual on van morir més de 8.000 soldats espanyols a mans dels rebels marroquins capitanejats per Abd el-Krim. El país era un polvorí i la possibilitat de l’esclat d’una revolució de les classes populars era latent. Tot això va fer que el 13 de setembre de 1923 es produís un cop d’estat per part del Capità General de Catalunya Primo de Rivera que va tenir el suport del monarca Alfons XIII, dels sectors de dreta, de bona part de l’alta burgesia i de l’estament eclesiàstic. Aquí a Catalunya bona part de la burgesia catalana va donar suport al cop d’estat per fer front sobretot al moviment obrer anarquista que cada cop tenia més pes a casa nostra. Però tot i que el govern de la Mancomunitat de Catalunya va estar vigent fins el 1924, el dictador un cop al poder va reprimir tota forma de nacionalisme català, prohibint partits, associacions, institucions i símbols catalans i fins i tot l’ús de la llengua catalana. En aquest sentit, l’any 1928 Primo de Rivera, un any abans de l’Exposició Internacional que havia de donar a conèixer Barcelona al món, va fer enderrocar les quatre columnes de Montjuïc obra de l’arquitecte mataroní Puig i Cadafalch que simbolitzaven les quatre barres de la bandera catalana.
El moviment obrer també va patir la repressió de la dictadura de caire feixista, empresonaments, tancament de revistes, diaris i associacions i va il·legalitzar el sindicat majoritari de Catalunya, la CNT. L’estat va intervenir en l’economia, i amb la realització de grans obres públiques la situació econòmica va millorar, però un cop va explotar aquesta bombolla econòmica el règim i el dictador van perdre el suport de bona part dels seus seguidors, a la vegada que totes les forces contràries feien front comú.
Fugida del dictador
El gener de 1930 aquell militar que durant set anys havia governat el país amb mà de ferro abandona el país amb destí a París, aconsellat pel monarca Alfons XIII que no volia perdre la corona. Amb el dictador a terres franceses, el monarca col·loca al poder al general Berenguer i comença el període històric que es coneix com a “Dictablanda”, fent al·lusió a les gran diferències que hi havia entre el govern de Berenguer i el seu antecessor. Per altra banda el 17 d’agost de 1930 es reuneixen a Sant Sebastià tots els partits constitucionals, republicans, socialistes i nacionalistes bascos i catalans contraris al règim i al monarca.El setge i l’oposició a Berenguer per totes parts cada cop era més gran i el 1931 dimiteix i és substituït per l’Almirall Juan Bautista Aznar que forma un govern amb algunes de les figures més representatives del conservadorisme espanyol com el comte de Romanones. La situació cada cop era més complicada i al final monarca, govern i oposició va acordar convocar un cicle electoral complet, primer eleccions municipals, després provincials i després legislatives.
Monarquia vs República
Les primers eleccions que s’havien de celebrar eren les municipals, la data era el 12 d’abril de 1931. Després de molts anys la ciutadania, encara que només van poder votar els homes, podia anar a les urnes i escollir els seus representants. Les eleccions es veien com plebiscit entre monarquia i república, la campanya electoral es va polaritzar de manera extraordinària i els dos bàndols van movilitzar el seus partidaris. Tot i que en el còmput general de vots els partits monàrquics van aconseguir la victòria, a les grans ciutats les coalicions d’esquerres i republicanes, com a Mataró o Barcelona van guanyar. Hem de pensar en que en els pobles petits molts jornalers votaven a qui l’amo o el cacic els deia.
Aquest fet es va veure com un triomf del republicanisme i el monarca Alfons XIII va marxar exiliat a França mentre que en els ajuntaments on havien guanyant els republicans es proclamava la República. La primera població en fer-ho va ser la localitat basca d’Eibar i tot seguit la van seguir ciutats i pobles d’arreu de l’estat.
A la nostra ciutat, s’hi van presentar dues candidatures, la candidatura Republicano-Socialista formada per tres partits, Esquerra Republicana per Catalunya, Acció Catalana Republicana i l’Agrupació Socialista, filial del PSOE a Mataró. L’altra candidatura era l’Administrativa, formada per polítics i personalitats mataronines de caire conservador que molts d’ells havien format part dels ajuntaments de la Dictadura de Primo de Rivera.Al final la victòria va ser per la candidatura Republicano-Socialista. Hem de dir que aquest triomf a casa nostra, com a bona part de Catalunya, per part de les coalicions d’esquerres va ser gràcies al recolzament de sota mà de la CNT. Tot i que el sindicat de caire anarquista no va fer campanya per cap candidatura, va donar llibertat al seus afiliats per anar a les urnes i votar a favor de la República.
El dia 13 d’abril, un dia després de les eleccions els regidors electes guanyadors van anar al consistori on es va fer el traspàs de poder amb tota normalitat amb l’alcalde sortint Enric Arañó. Tot seguit els nous regidors sortiren al balcó de l’ajuntament on ja onejava la bandera catalana i la republicana a proclamar la victòria, a baix al carrer la multitud s’hi anava acostant i molts van ser els obrers que van abandonar les fàbriques per anar a celebrar la victòria. Des de dalt del balcó Lluís Viladevall president d’Acció Catalana va proclamar la República Catalana. Durant la celebració, des de dalt del balcó de l’ajuntament, es va tirar avall un bust del monarca Alfons XIII.
A més el nou govern municipal a banda d’assumir el govern de la ciutat es va constituir com a Comitè Revolucionari amb l’objectiu de crear unes comissions que anessin a proclamar la República a les viles dels voltants.Dia 14 d’abril
Com bé deu saber hom, l’endemà 14 d’abril de 1931 a la balconada de la Plaça de Sant Jaume es va proclamar la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica. A Mataró el balcó de l’ajuntament continuava albergant discursos de polítics i autoritats, fins i tot d’un capità del regiment d’artilleria de Mataró que va informar de la proclamació del president Macià i que l’exèrcit es posava al costat del poble. I tot això mentre al carrer sembla que la banda municipal va tocar els Segadors, la Marsellesa i fins i tot la Internacional.
A les 12 de la nit d’aquest mateix dia es va constituir formalment el nou Ajuntament de Mataró que va tenir com a alcalde el senyor Josep Abril. La República havia triomfat, i ho havia fet per la via democràtica, el que no havia aconseguit l’aixecament armat d’un any abans a Jaca, ara ho havia aconseguit la voluntat d’un poble.
El recordat Josep Abril 
La proclamació de la República retorna a aquesta secció la referència a l’Alcalde Abril. Josep Abril i Argemí va ser un dels fundadors de la Secció Local d’ERC a Mataró i l’abril de 1931 es va convertir en l’alcalde de Mataró durant la primera època de la Segona República espanyola. La seva participació en els fets d’Octubre del 1934 el va a portar a la presó, de la qual va sortir en ser escollit regidor durant el 1936. Va ser condemnat a mort per un Consell de Guerra el 7 de març del 1939 i va ser afusellat al cap de nou dies pel delicte de ser militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Aquesta és la biografia del recordat com a primer alcalde de Mataró de la segona república (1931-1939). També va ser alcalde accidental en algun moment de l’inici de la Guerra Civil, substituint Salvador Cruxent, que emmalaltia sovint.Va exercir de comissari municipal de Dosrius fins als darrers mesos de l’any 1938. Hi ha controvèrsia sobre perquè va decidir no exiliar-se, si perquè no temia represàlies o perquè no volia marxar de la seva terra. El seu afusellament suposa el punt final de la biografia del “Companys de Mataró”.
Resultats de les eleccions de 1931 a MataróCom ja esmentem a les ratlles de sota a les eleccions del 12 d’abril de 1931 a Mataró es van presentar dues candidatures la Republicano-Socialista i l’Administrativa. De les 16 seccions electorals que hi havia a Mataró en 15 la candidatura republicana hi va aconseguir la victòria. Pel que fa als 27 escons que hi havia en joc, 17 foren per a la candidatura Republicano-Socialista i només 9 per a la formació conservadora. Els 17 regidors electes de la formació guanyadora foren: Francesc Rosseti, Jaume Recoder, Joan Julià, Daniel Barberà, Josep Majó, Agustí Montaner, Josep Rabart, Artur Puigvert, Josep Abril, Jaume Llavina, Jaume Comas, Pere Torres, Ramón Cantó, Josep Esperalba, Francesc Anglas, Joan Cabanyes i Vicenç Esteve. Els percentatges de vots que van tenir els tres partits que formaven la candidatura Republicano-Socialista van ser aquests: Acció Catalana 35%, Agrupació Socialista 35% i Esquerra Republicana 30%.
El paper de la CNT A l’any 1931 la CNT era el sindicat majoritari a Catalunya, i tot i ser un sindicat de caire anarquista va deixar que tots els seus afiliats anessin en massa a les urnes a votar. En el cas de Mataró, la figura més representativa de la CNT en aquella època era Joan Peiró. El que fou més tard ministre d’indústria del govern republicà durant la Guerra Civil Espanyola, juntament amb altres líders del sindicat anarco-sincicalista van optar per donar suport al republicanisme. Contrari als radicals de la FAI, Joan Peiró creia que la proclamació de la República era una batalla guanyada pels obrers dins d’una guerra que encara no havia acabat. Segons sembla el 14 d’abril de 1931 un dia després de la proclamació de la República Catalana a Mataró, Peiró, juntament amb altres companys de la CNT, va fer un míting a la Plaça Santa Anna defensant que tot i que s’havia proclamat la república, la lluita obrera encara no havia arribat al seu final.
