El 18 de juliol de 1936 un grup de generals se subleven en diversos indrets de l’estat espanyol i intenten donar un cop d’estat contra el govern del Front Popular de la II República Espanyola. La insurrecció militar estava pensada per ser un cop d’estat ràpid i acabar amb el govern d’esquerres. Però el pla ideat pel general Mola no va funcionar, una part de l’exèrcit no va donar suport al cop d’estat i es va mantenir fidel al govern escollit a les urnes com moltes de les forces d’ordre públic del país que, juntament amb sindicats, forces polítiques d’esquerres, obrers i camperols, van fer que l’aixecament militar dels generals colpistes no fructifiqués. El pronunciament militar havia fracassat, però ara venia el pitjor, tres anys de guerra civil que acabarien en una dictadura de més de quaranta anys.
Després de la victòria del Front Popular a les eleccions generals de 1936, la dreta espanyola i catalana juntament amb alguns dels comandaments militars que havien estat apartats a l’Àfrica pel nou govern, així com nobles, l’església i algunes de les grans fortunes del país van començar a conspirar contra el nou govern d’esquerres i progressista que dotava de més llibertats i drets a les classes populars.
Els sectors que havien ostentat el poder polític, social i econòmic a Espanya no veien amb bons ulls els canvis que estava patint el país. Els sindicats cada cop tenien més pes i, fins i tot, estaven dins del govern.
La dona començava a tenir un paper més important en la vida política i social, l’església havia quedat arraconada i s’apostava per un ensenyament laic i els militars havien deixat d’ocupar les altes esferes de la política estatal. I per si això fos poc hi havia el “cas català”, la Generalitat amb Lluis Companys al capdavant volia tenir més competències i Espanya anava més encaminada cap al federalisme que no cap a l’imperi que havia estat segles abans. Tot això va fer que un grup de generals ressentits amb el govern republicà decidís acabar amb tots aquests canvis i tornar a l’status quo de temps pretèrits.
La solució era la de sempre, un pronunciament militar, era la manera de funcionar que tenien els militars espanyols del segle XIX i de principis del segle XX i que va intentar tornar a posar de moda el tinent de la Guardia Civil Antonio Tejero ara fa 32 anys.
El cop d’estat
L’ideòleg del cop d’estat va ser el general Antonio Mola i tenia com a noms més representatius el general Goded i el general Franco. L’aixecament comença el 17 de juliol de 1936 al Marroc i el dia 18 arriba a la península.
Es tractava que els militars s’aixequessin arreu de l’estat i es fessin amb el poder en poques hores o dies. Però els generals colpistes van fracassar, en alguns llocs els militars no es van aixecar, en altres els anarquistes els van frenar, i quan no eren els sindicalistes qui els frenaven eren els guàrdies civils, els obrers o fins i tot els camperols.
Aquí a Mataró la notícia del “Alzamiento” va arribar el dia 18 de juliol per ràdio. Les notícies que arribaven per les ones radiofòniques eren confuses i amb prou feines se sabia que estava passant a la veïna Barcelona.
Els militars prenen la ciutat
Els mataronins estaven a l’expectativa. Els treballadors ràpidament van deixar el seu lloc de treball i van sortir al carrer. Els que secundaven el cop estaven tancats a casa a veure si triomfava la sublevació i els militars del vuitè regiment d’artilleria de Mataró prenien la ciutat. A l’ajuntament, la CNT-FAI amb Joan Peiró al capdavant amb republicans i altres forces d’esquerres preparaven la defensa de la casa consistorial dels militars. Les artèries principals de la ciutat, la Riera i la Rambla, eren plenes de gent que esperaven esdeveniments, però a Mataró va regnar la calma i de mica en mica la gent va anar fent vida normal.
Però aquella nit els caps militars del quarter de Mataró, situat on avui hi ha el carrer Cooperativa, van moure fitxa. El coronel en cap de la caserna, Julio Dufóo va demanar parlar amb l’alcalde Salvador Cruxent (ERC) aquella nit. A la reunió, els militars van expressar a l’alcalde i a la resta de forces polítiques allà presents que es mantindrien fidels a la República i que la ciutat no havia de patir per cap aixecament armat. Cruxent, Peiró i companyia van creure en la paraula d’honor d’aquell militar, però l’endemà la ciutat s’aixecaria presa pels soldats. A primera hora del matí, la guarnició del 8è regiment d’artilleria lleugera de Mataró a les ordres del Comandant Álvarez-Buhilla va prendre la ciutat. Els insurrectes van ocupar el centre de Mataró, la Riera, la Rambla, l’ajuntament, les centrals de telèfons i de telègrafs i les seus dels partits d’esquerres, tot declarant l’estat de guerra a la ciutat.
La tensió a la via pública anava creixent, els soldats palplantats al carrer aguantaven els crits i els gestos contraris de la població que demanava als soldats que es retiressin. Els sindicats i organitzacions polítiques preparaven l’atac per prendre la ciutat als militars, mentre que les notícies que arribaven de Barcelona deien que la sublevació militar s’estava sufocant i estava arribant al seu punt i final. Això quan arribava a les orelles dels soldats encara els inquietava més, i més quan molts dels que estaven allà hi estaven per obligació, alguns, empesos per les proclames i els crits de la població, van desertar.
Aquell mateix vespre del dia 19 de juliol el general Goded es va rendir a Barcelona. Aquesta va ser l’estocada final per a les tropes del coronel Dufóo que tenien presa la ciutat de Mataró. Un cop coneguda la notícia, l’alcalde Salvador Cruxent va fer cridar els carabiners d’Arenys per acabar amb l’aixecament.
Els militars es retiren sense trets
Però no va fer falta ni un tret per acabar amb l’aixecament militar de les tropes instal·lades a Mataró. Un cop es va rendir Barcelona, els militars van ser escortats fins a la caserna on van quedar retinguts. Ara s’havia de pensar què s’havia de fer amb ells. L’endemà dia 20 els oficials van ser enviats al vaixell presó Uruguay de Barcelona i a la resta de soldats se’ls va llicenciar i van poder marxar cap a casa.
L’eufòria revolucionària es va desfermar pels carrers de Mataró i la gent va sortir de les cases als crits de “Visca la República”. Però un cop s’havia posat punt i final a l’aixecament militar local ara tocava posar fil a l’agulla de la revolució i a la defensa d’altres regions de l’estat on sí que havia triomfat el cop d’estat. D’aquesta manera, el dia 20 de juliol, es va constituir el Comitè de Salut Pública o Comitè local Antifeixista, òrgan format per dirigents sindicals i polítics de diverses formacions que van passar a tenir el control de la ciutat.
Peiró posa seny
El primer tema que abordà el comitè va ser la creació de milícies ciutadanes dotades amb armes de la caserna militar que s’havien d’ocupar de l’ordre públic. Aquest aspecte preocupava, i molt, al dirigent anarquista Joan Peiró que va expressar diverses vegades al Diari de Mataró que la revolució no es podia convertir en un bany de sang i que s’havia d’acabar amb els atacs indiscriminats.
Fins i tot el mateix Peiró va estar a punt de ser afusellat en un control de carretera a Sant Adrià del Besòs per uns milicians locals que no el van reconèixer. Durant la guerra, aquest diari local va passar a dir-se Llibertat i era conegut arreu de l’estat pels escrits de Joan Peiró.
L’entusiasme per la república i la revolució era tal que el dia 27 de juliol va sortir el primer tren de Mataró carregat de milicians que marxaven a combatre les tropes colpistes al front d’Aragó. Al cap dels mesos, l’eufòria republicana s’aniria esvaint i a casa nostra va quedar fulminada el 27 de gener de 1939 amb l’entrada dels nacionals a Mataró.
El paper de la Guàrdia Civil
Com hem vist, els militars de la caserna de Mataró, tot i que van donar la paraula de no aixecar-se, de matinada i d’amagat es van desplegar pels carrers del centre de la ciutat i es van fer amb el control de la ciutat. Tot i així, asseguren que molts dels soldats del quarter mataroní es van intentar amotinar abans dels fets, però que van ser forçats i que fins i tot els van fer ingerir begudes alcohòliques abans de sortir al carrer. Però l’altra gran força d’ordre públic a Mataró d’aquella època va actuar de manera molt diferent. Parlem de la guàrdia civil, un cos que es va mantenir fidel a la república i al consistori mataroní. Per tal d’evitar un conflicte armat i un bany de sang, les autoritats locals van fer sortir a la guàrdia civil de la ciutat a l’espera de noves ordres. Dóna la casualitat que la guàrdia civil de Mataró sí que va ajudar a sufocar una sublevació militar però va ser la de la capital catalana.
L’hospital dels Salesians va acollir Ernest Hemingway
Com a moltes altres ciutats i poblacions de l’estat espanyol, es van confiscar tots els béns eclesiàstics. Aquí a Mataró, per exemple, l’escola de Santa Anna va passar a ser seu de la CNT, el Centre Mataroní passar a ser seu del POUM i l’escola dels Salesians va passar a ser un hospital militar. Sense cap mena de dubte, el pacient més famós que va acollir l’improvisat hospital dels Salesians va ser l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway i va ser allà on va conèixer la infermera Maria Sans, que va inspirar Hemingway per crear el personatge de Maria a “Per qui toquen les campanes”, novel·la que va escriure a partir de les seves vivències a la Guerra Civil Espanyola. Hemingway va venir a casa nostra amb les Brigades Internacionals per combatre el feixisme. Justament també a l’escola dels Salesians on, ara fa un any i mig, van trobar un artefacte de la guerra civil que va haver de ser retirat i desactivat.