Com ja vam explicar en l’anterior número del Tot Història, el 27 de gener, amb l’entrada dels Nacionals, s’acaba la Guerra Civil a Mataró. Des del primer dia els guanyadors van imposar la seva llei i els vençuts van haver de patir una dictadura que durà més de trenta anys. Aquí a casa nostra els primers anys de postguerra van ser molt durs. La indústria, que era el motor de l’economia local, entrà en un període de crisi que va empitjorar una mica més les condicions de vida dels mataronins. Els salaris baixos, la fam, la misèria i el terror que van generar els vencedors van ser el pa de cada dia dels primers anys de dictadura. Paralel·lament, la ciutat anirà creixent i durant la dècada dels anys 40 arribaran a casa nostra els primers immigrants vinguts de Múrcia, Andalusia i Extremadura.
A principis de la primavera de l’any 1939 les tropes nacionals del General Franco es fan amb la totalitat del territori espanyol i es dóna per acabada la Guerra Civil Espanyola. Aquí a Mataró el conflicte bèl·lic finalitza el 27 de gener amb l’entrada a la ciutat de les tropes italianes. Des del primer moment les noves autoritats franquistes voldran acabar amb la feina que havien començat al front de batalla i el dia 13 de febrer de 1939 entra en vigor la “Llei de Responsabilitats Polítiques”. Aquesta serà una de les grans lleis que promulgarà el règim franquista i que estarà en vigor fins a l’any 1969, tot i que continuarà aplicant-se fins a la mort del dictador l’any 1975.
L’objectiu de la llei era passar comptes amb tots aquells que havien col·laborat amb la Segona República Espanyola des del 18 de juliol de 1936, dia de “l’Alzamiento Militar” o que haguessin col·laborat o participat amb els fets revolucionaris de l’octubre de 1934. No només es va perseguir a tots aquells que havien estat involucrats en el combat armat, sinó a tot aquell afiliat, simpatitzant o proper a qualsevol partit d’esquerres o sindicat.
Maresmencs afusellats
La Llei de Responsabilitats Polítiques establia sancions i penes de manera paral·lela a les lleis penals espanyoles i permetia així imposar diverses condemnes contra els vençuts: des de la pena de mort fins a llarguíssimes penes de presó o de treballs forçats. Segons un estudi sobre la Repressió Franquista a la comarca del Maresme fet pels historiadors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villaroya i Font, només acabar la guerra civil 87 maresmencs van ser afusellats, 12 d’ells mataronins. La gran majoria eren militants de la CNT-FAI, però també n’hi havia d’ERC i d’altres organitzacions polítiques i sindicals. Molts d’aquests condemnats a mort van passar els seus darrers dies a la Presó de Mataró.
Hem de dir que dues de les personalitats polítiques més importants de la nostra ciutat durant les dècades dels 20 i dels 30 també van ser executats per un escamot d’afusellament franquista. Estem parlant de l’alcalde republicà d’ERC Josep Abril que va morir al camp de la Bota el 13 de març de 1939, i del sindicalista de la CNT i ministre d’Indústria de la II República Espanyola Joan Peiró, afusellat el 24 de juliol de 1942 a Paterna, després de rebutjar una oferta per entrar a formar part dels sindicats verticals franquistes.
Prohibició del català i canvis educatius
Una de les primeres mesures que va adoptar el règim franquista a Catalunya va ser la prohibició de l’ús del català a la vida pública. Parlar català en públic estava prohibit i penalitzat, així com el seu estudi i pràctica en el món educatiu. A les escoles tot s’ensenyava en castellà, i tot aquell que volgués divulgar la cultura o la llengua catalana era acusat de “rojo-separatista”.
El model educatiu també va patir canvis importants, es va acabar amb l’educació laica i es va afavorir l’ensenyament privat en mans de congregacions religioses en detriment de l’ensenyament públic. Com abans de la República, l’ensenyament va passar a estar en mans dels religiosos i es va fer una depuració de tots els mestres que havien exercit durant els anys republicans. Ara només podien exercir la docència persones properes al món eclesiàstic o a organitzacions properes al règim com la Falange Espanyola.
Temps difícils a les fàbriques
Els primers anys després de la guerra van ser molt complicats per a la classe obrera mataronina. La ciutat continuava sent un nucli industrial i la majoria dels seus habitants treballava a les grans fàbriques de gènere de punt. Un cop acabada la guerra, les fàbriques van passar de nou als amos i la producció va continuar, això sí, a un ritme inferior al d’abans de la guerra. El que sí que va canviar, i molt, van ser els drets dels treballadors i treballadores.
Amb la nova legislació laboral franquista els patrons van ser els grans beneficiats. Podien decidir els salaris i els horaris que més els convenia. Els sindicats obrers van ser prohibits, així com el dret a vaga, i el nou sindicat vertical del règim només afavoria a la patronal. En aquella època, un treballador d’una fàbrica cobrava 30 pessetes a la setmana, un sou insuficient per satisfer les necessitats bàsiques, i més encara quan a les botigues no hi havia els productes bàsics. Això feia que alguns dels articles de primera necessitat com el pa, l’arròs o els llegums s’haguessin de comprar al mercat negre a uns preus desorbitats que la classe treballadora no podia sufragar. A més, la manca de matèries primeres dels primers anys i les restriccions elèctriques tampoc van ajudar a la recuperació econòmica de la indústria local i dels seus treballadors.
Primers immigrants
Després de la guerra, Mataró era una ciutat obrera de poc més de 30.000 habitants, però ja a la dècada dels 40 rebrà l’arribada dels primers immigrants espanyols vinguts majoritàriament d’Andalusia, Múrcia i Extremadura. Els nouvinguts treballaven en el camp i a les fàbriques, era mà d’obra barata que substituïa a molts dels treballadors d’abans de la guerra que ara estaven morts, a la presó o a l’exili. Els immigrants s’instal·laran a la perifèria de la ciutat en petites cases o barraques que es construeixen molts cops ells mateixos.
A l’any 1950 ja trobem diversos carrers d’aquestes edificacions a Cerdanyola, abans aquesta zona només estava ocupada per cases de pagès, camps i les vies del tramvia que comunicava Mataró i Argentona. En aquesta època, l’Ajuntament de Mataró idearà un pla per dissenyar i programar el futur creixement urbanístic de la ciutat que en els anys següents no pararà de rebre població nouvinguda.
Aires de canvi
L’any 1945 acaba la Segona Guerra Mundial amb la derrota de Hitler a mans dels aliats. Aquest fet arriba a Espanya com una alenada d’aire fresc que dóna esperances als sectors contraris al règim per acabar amb la dictadura de Franco. A Catalunya i a la resta d’Espanya es pensava que un cop derrotats el nazisme i el feixisme, els aliats entrarien a Espanya i alliberarien el país. Però un cop acabat el conflicte bèl·lic comença el que coneixem com a Guerra Freda i el món queda dividit en dos blocs, el bloc capitalista i el bloc comunista. Estats Units i la URSS són els dos grans vencedors de la Segona Guerra Mundial i ara es disputen l’hegemonia mundial. Els americans i els seus socis europeus veien a Espanya com un règim feble que no representava cap perill, i a més l’enemic més ferotge del règim franquista era el comunisme, el mateix enemic que tenien ells.
Aïllament i crisis industrial
Amb Hitler i Mussolini derrotats, Franco es quedava sense aliats a l’estranger i més quan l’any 1946 l’ONU va denegar l’ingrés d’Espanya, una negativa que acabaria amb un bloqueig internacional que va perjudicar, i molt, la indústria mataronina. Amb l’aïllament econòmic, el sector industrial mataroní va tornar a entrar en un altre període greu de crisi que es veuria agreujat per la política autàrquica del caudillo.
Fins aleshores, l’Alemanya Nazi era el gran mercat exterior on anaven a parar els productes estatals i ara aquest mercat s’havia tancat. Però a mida que les tensions entre la Unió Soviètica i els Estats Units van ser més grans, Franco va veure que el seu odi cap al comunisme rus seria la porta d’entrada de la inversió americana a Espanya. L’any 1953, amb la mediació del Vaticà, Espanya i els Estats Units arriben a una sèrie d’acords que acaben amb la instal·lació de bases aèries i navals americanes en territori espanyol. Un cop més Espanya era abandonada i deixada en mans d’un dictador que encara tenia corda per estona.
La Vaga del Març de 1946
Amb la victòria dels aliats, els treballadors mataronins i d’arreu de l’estat van veure una petita llum al final del túnel. Després de sis anys de dictadura, les condicions de vida de la classe obrera eren cada cop pitjors i la gana feia passar la por que es tenia a la repressió. El novembre de 1945 les dones de les fàbriques tèxtils, per evitar més empresonaments i tortures als seus homes, es van posar al capdavant de la lluita obrera. Van portar a cap una vaga de braços caiguts i van aturar els telers, això va fer reaccionar els amos que, per evitar aldarulls, van pactar. Els amos van prometre a les dones que a finals de mes cada treballador rebria una prima de 75 pessetes. Una prima que al cap de tres mesos van deixar de cobrar. Això va fer que el dia 23 de març del 46 comencés la primera vaga durant la dictadura, una vaga iniciada per les dones de la Nau Minguell i que va acabar sent general i que va paralitzar la ciutat durant quatre dies. Al final, després de la mediació de la Guàrdia Civil, els amos van tornar a pagar la prima de 75 pessetes, aconseguint d’aquesta manera la classe obrera el seu primer triomf després de la guerra.
