Podríem dir que és llei de vida. El món evoluciona: la tecnologia, les persones, els hàbits de consum, l'economia i, conseqüentment, també els negocis. De mica en mica, els comerços de tota la vida van abaixant la persiana perquè no hi ha ningú que doni continuïtat a uns oficis que, tot i haver viscut èpoques daurades, avui en dia ja no són rendibles. En aquest punt es troba ara José Manuel Carrete, sabater dels de tota la vida, que ha vist com la clientela anava disminuint amb el pas dels anys. En José atribueix aquest fet a dues causes: "El principal problema del sabater és que avui dia la gent consumeix i llença. I en segon lloc, que la moda ha canviat totalment i ja ningú porta sabates. Avui dia, el 90% de les persones van amb vambes, siguin grans o joves". Davant aquest fet, en José es qüestiona: "I aquí, un sabater què ha d'arreglar?".
Un ofici en decadència
Quan entro a la sabateria de José Manuel Carrete, el primer que percebo és l'olor. Segurament és la cola, però ell no m'ho sap confirmar perquè fa anys que ha perdut l'olfacte. "Coses de l'ofici". Entrar a la botiga és, a més, traslladar-se a unes dècades enrere, perquè el sabater va decidir omplir les vitrines amb còmics de quan era jove. Però la cosa no queda aquí.
A totes les parets i prestatgeries, hi ha objectes de tota mena, fins i tot alguns de clients que no sabien què fer-ne, però el 90% de les coses són de quan en José era petit. Em criden l'atenció dos instruments. "Aquí m'has tocat la fibra", confessa. Es considera un músic frustrat, perquè té "ànima de músic però mans de miner". D'instruments n'ha tingut molts, més de 20, explica.
En José, sabater de vell o pegot, fa 38 anys que està al capdavant del seu negoci de reparació de calçat al barri de Rocafonda. Dels primers anys del taller, recorda la quantitat de feina que hi havia i com tenia tota una paret plena de sabates de vestir de senyora, a les quals canviava el tacó o la sola. "Jo tancava a la una de la matinada, i treballava dissabtes i diumenges, inclús mentre menjava. Era tanta la feina, que hi havia una cua de gent al·lucinant", explica. La davallada en el nombre de clients, i de diners, en José l'atribueix al canvi de moda i al fet que, actualment, la majoria de gent ja no porti sabates. "Abans la feina era bona, perquè tot eren tapes, soles... El dia que la moda va anar-se generalitzant a totes les edats, el sabater va anar perdent la feina", continua.
Mentre parlo amb el José, van entrant diverses persones al negoci. Alguna demana pressupost, altres venen a recollir encàrrecs que van deixar abans de les vacances... Entra més gent de la que m'esperava, però de seguida m'ho aclareix: "Sí, ha vingut gent el segon dia després de vacances, que és quan teòricament hi ha feina. Però quan m'ha entrat al calaix?". La majoria de feines amb les quals es troba en José avui dia són petits arranjaments, com un cosit o una tira que cal encolar. I això, no dubte a afirmar, no només suposa poca feina, sinó pocs diners.
Renovar-se o morir
Tot i que el negoci no sigui rendible, en José no s'ha volgut retirar encara. Aixecar-se cada matí i anar al taller el manté actiu, i també confessa que, tot i que mai havia volgut ser sabater, ara té afecte a la feina. Però quan es jubili, que no serà d'aquí gaire segons explica, l'ofici es farà encara més petit. Ningú el continuarà. En el seu cas, en José va aprendre l'ofici quan tenia 19 anys a Barcelona, "en una botiga a Fabra i Puig on eren sis sabaters", explica. I va ser quan va arribar a Mataró, acabat de casar, que va arrencar el negoci amb 25 anys acabats de fer. Avui dia, però, són pocs els que decideixen formar-se en feines tradicionals com la seva.
De totes maneres, ell mateix assegura que si algú volgués continuar amb el taller, no el traspassaria. "És un ofici mort", conclou. Entre les despeses que comporta, els impostos, i el que ingressa, en José afirma que es queda a zero, o inclús ha de tirar d'estalvis.
Per poder guanyar-s'hi la vida, l'ofici de sabater s'ha hagut de modificar o ampliar. "Avui dia, l'únic que hi guanya és el ràpid, perquè la gent viu molt de pressa i està disposada a pagar per tenir-ho de seguida". En José es refereix als negocis que, a part de reparacions de calçat, també viuen d'altres coses, com per exemple la impremta, les claus, els cosits... En el seu cas, confessa que va tenir alguna opció de canviar, però que en el seu moment va decidir no fer-ho. I en el seu actual taller, explica, no funcionaria, ja que "no és un lloc de pas". Apujar els preus tampoc entra dins dels seus plans: "Jo no serveixo per cobrar a preu d'or", continua.
Moda ràpida, filosofia de consum
És evident que els hàbits de consum en el sector de la moda han canviat al llarg dels anys. Avui dia, sobretot per als més joves, la filosofia que més predomina en la manera de consumir és la d'usar i llençar, motivats sobretot pel creixement de la indústria amb les anomenades "fast fashion" i les produccions en països subdesenvolupats que permeten oferir preus cada vegada més baixos. Aquest fet ha afectat els oficis de tota la vida dedicats al sector, com són el de sabater o el modista. Tal com està el mercat, moltes vegades surt més a compte comprar una peça nova
Oficis que es jubilen
En diferent mesura i manera, els canvis en el món de la moda han afectat també altres oficis de tota la vida, com ara el de modista.
Francina Bigorra és cotillaire des de fa 57 anys, i a la seva botiga fa peces de cotilleria a mida i retocs, a part de tenir-hi una part de venda de moda íntima ja confeccionada. La Francina és la tercera generació d'un ofici que va començar la seva àvia a la família. La botiga, però, la va començar la seva mare el 1965, aleshores al Camí Ral i ara al Torrent.
En el seu cas, la Francina ha notat un canvi de paradigma en el seu negoci. "És veritat que abans em venien a portar coses usades per acabar-les d'aprofitar i poder-los allargar la vida, i això ha anat minvant", explica la Francina. Però malgrat que la moda íntima ha anat millorant molt amb els anys, assegura que el negoci continua funcionant perquè fa coses que altres no fan. I aquí, també hi entra en joc el fet de ser de les poques que queda. Com en l'ofici de sabater, abans n'hi havia més, de cotilleries. "Fa 10 anys n'hi havia a Masnou, a Premià...", explica.
Els oficis no continuen per falta de gent que vulgui seguir-los” - Francina Bigorra, cotillaire
Però a mesura que la gent va anar plegant, l'ofici es va anar perdent, perquè no hi ha gent nova que s'hi vulgui dedicar. "No és per falta de demanda —assegura— sinó per falta de gent que vulgui seguir-lo". I com amb tants altres, quan la Francina decideixi jubilar-se, abaixarà la persiana i ningú més la tornarà a aixecar. No com a cotillaire. I no serà perquè no ho hagi intentat. En diferents etapes, ha tingut gent a la botiga per aprendre el negoci, "però a la llarga han dit que era molt complicat", explica. Fins i tot va parlar amb el TecnoCampus i la FAGEM (que va concedir-li el premi de la dona empresària) per oferir cursos. "Són oficis necessaris i s'estan perdent. Sap molt de greu", sentencia.
En una altra situació es troba Maria Jesús Moreno, de La Modista. Fa 25 anys que té la botiga on fa de modista i arregla roba. La Maria Jesús explica que avui dia, de modista no podria viure tot l'any, perquè el treball és molt temporal i té tirada sobretot d'abril a setembre, quan és època de casaments i comunions. El que li proporciona més feina és arreglar roba i, en aquest sentit, assegura que no ha notat tanta baixada de feina perquè la seva feina és necessària: "La roba és estàndard i nosaltres no ho som; la roba s'ha d'adaptar al nostre cos", explica. I al contrari del que es podria pensar, apunta que el fet que el volum de feina hagi baixat ve motivat per l'obertura en els últims anys de nous negocis que arreglen peces. "El gènere de punt s'ha acabat a Mataró, i la gent ha de fer alguna cosa".
Però com en la resta d'oficis, la Maria Jesús ho té clar. Per molt que funcioni, "el dia que jo plegui, ningú continuarà el que jo faig", dictamina.
