Els Patriarcas de la rumba, un grup format per músics veterans d’aquest gènere, presenten el seu primer disc, titulat ‘Cosa Nostra’. Es tracta d’un treball discogràfic que arriba després d’una vida dedicada a la música: ells ho fan pel teu bé. En total són cinc músics de “cultura gitana” que s’han reunit per primer cop per fer un treball que està tenint molta acceptació, i que ha comptat amb col·laboracions de músics actuals com Macaco o Jarabe de Palo. Ells són el Tio Toni, gitano de la Calle de la Cera del Barri Xino (ara conegut pel nom del Raval); el Tio Pepe o el Xino, reconegut rumbero del barri d’Hostafrancs amb debilitat pel bolero i la balada; el Tio Joanet, gitano de Mataró cosí de Peret, amb una veu de tall flamenc; el Tio Rafel, gitanet de Lleida i dominador com ningú del Garrotín, un pal molt especial dins de la rumba; i el Tio Paló, el “James Brown de la rumba”, que arriba des del barri de Gràcia. I, quan tots ells s’arrepleguen, formen Els Patriarcas de la rumba. Tots han viscut sempre per la música. Han trepitjat mil escenaris i ‘tablaos’, festes privades i casaments, allà on s’ha anat coent la rumba. Però, malgrat aquesta dedicació musical, sempre es van mantenir a l’ombra de grans noms. Ja fos darrere de Peret, el Chacho o Lola Flores, mai havien tingut l’oportunitat d’editar el seu propi disc. Es van mantenir sempre a l’esquena de les figures del món rumbero. “Que per què no hem decidit gravar un disc fins ara?”, es pregunta entre rialles i amb retòrica ironia el Tio Toni; “més aviat hauries de preguntar per què fins ara no ho han decidit per nosaltres”, puntualitza, fent una clara referència a la indústria discogràfica. Una proposta reeixida El cas és que Sicus Carbonell, component del grup Sabor de Gràcia i president de Rumbacat, a més de nebot del Tio Toni i col·laborador de los Patriarcas, els va proposar, fa uns mesos, editar un disc ara, ironies de la vida, al final de les seves carreres. I ells no van poder dir que no a K-Industrias, el seu segell editor. “Molts estàvem aparcats des de les Olimpíades del 92, havíem aparcat la rumba d’una manera professional, encara que sempre tocàvem a festes privades i casaments. L’amor per la música sempre hi és, no es pot oblidar fàcilment”, apunten els Patriarcas. Així va néixer “Cosa Nostra”, el primer i, fins ara, únic disc. Un joia que ha hagut d’esperar més de 50 anys per veure la llum.
Si li preguntes al Tio Toni, o a qualsevol dels components d’aquest conjunt, d’on ve la rumba, la resposta que obtindràs serà una barreja d’indignació i orgull. Indignació, perquè les coses evidents no es pregunten. Orgull, perquè se senten pares d’un gènere musical. “Mira noi, jo només vull que deixis clar una cosa al teu article: la rumba catalana va néixer al Carrer la Cera, aquí, al Barri Xino: allà la va parir el senyor Peret i allí es van parir las palmes, el ritmo rumbero, el seu art. I qui digui el contrari, menteix”, sentencia el Tio Toni, mentre el Tio Paló i el Xino confirmen les seves paraules amb el moviment afirmatiu dels seus caps. “El que passa és que després s’ha anat estenent per altres barris i llocs: però la rumba és la música de Barcelona. La sardana, diguin el que diguin, no és la música d’aquesta ciutat: la rumba és la nostra música, com la crema catalana és el nostre postre”. Amb molta empenta El disc de los Patriarcas, així com el seu nom (Cosa Nostra) i la seva estètica, presenten un fort aroma familiar i del carrer, com la rumba mateixa. La portada els mostra a ells, els Patriarcas, en posició desafiant, mirant cap l’objectiu, als carrers del Poble Nou, entre cotxes tunning i xemeneies d’un passat industrial. “La veritat és que el nom el va triar la casa de discos, però, tenint en compte l’edat que tenim, ens ve com anell al dit”, diu el Tio Toni, que provoca amb el seu comentari les rialles dels seus companys. “Però, tot i l’edat que ja tenim, encara ens queda molta empenta, molta trempera, molta guerra que donar. I això també vull que ho posis al teu article”, diu el Tio Toni recuperant el seu to seriós. {mospagebreak title=El ventilador: clau} El “ventilador”: clau “La rumba, per ser rumba, necessita del següent: sentit del ritme, unes palmes ben cap endavant, unes guitarres que facin el ‘ventilador’, percussió i ja està: i com li vulguis ficar una bateria o altres instruments de percussió, ja l’has cagada. Destrosses la música”, apunta el Tio Paló. El ventilador és una paraula clau dintre de la rumba: sense ella, segurament aquest gènere musical tan heterodox, obert a noves influències, del carrer, bastard, en definitiva, no hagués nascut mai. “Consisteix en tocar les cordes de la guitarra al mateix temps que la colpeges, de forma que es produeix el só de les cordes i la percussió al mateix temps: és la base de la rumba, el que fa a la gent ballar!”, afirma el Tio Pepe imitant el moviment del ventilador sobre la tela del sofà sobre el que seu.
Als Patriarcas no els sobta que la rumba estigui pegant tan fort una altra volta, incloent a la joventut. Si els hi anomenes grups com Ojos de Brujo, Manu Chao, Jaleo Real o Los Delinqüentes, afirmen que sí, que això també és rumba. No els sembla estrany que una música tan tradicional estigui calant de nou entre la joventut: “És una música alegre, que es balla, i que mai morirà. Si estàs a casa, una mica trist i et poses una mica de rumba bona, t’alegra la vida”, contesta de nou el Tio Paló.
Les col·laboracions que apareixen al seu disc, Cosa Nostra, confirmen que la rumba es manté en plena forma: Pau Donés, líder de Jarabe de Palo o Dani Carbonell de Macaco, aporten la gota de joventut que l’està fent reviscolar entre la gent jove. Durant els propers mesos, i malgrat les seves edats que van dels 60 als 75 anys, als Patriarcas els espera una agenda atapeïda: estaran a Madrid, Osca, Lleida, Figueres, Mataró o Sevilla, al prestigiós festival WOMEX (certamen de músiques del món). Els Patriarcas han sigut pacients, no han tingut pressa per fer-se un lloc al món de la música: “Simplement fem música tal i com la sentim: durant les nostres vides, ens han cridat de mil llocs diferents perquè nosaltres toquem les palmes i donem un ritme a la nostra música que no li saben donar enlloc. Nosaltres toquem la rumba de la veritat, i això no es pot aturar. Perquè la veritat, quan és veritat, brota per si sola”.
