Els resultats de les darreres eleccions autonòmiques van alegrar uns quants, indignar uns altres i no van despertar cap mena d’emoció en molts. El que està clar és que bona part de l’electorat, el passat 1 de novembre, no va trepitjar els col·legis electorals. La campanya havia estat intensa. Polítics i mitjans de comunicació sota interessos de sobres coneguts van bombardejar durant dues setmanes —temps oficial però poc real que dura la campanya— l’electorat, per esgarrapar vots, buscar una resposta. Aquest feedback, però, molts votants el troben a faltar a l’hora de la presa de decisions. Resultat: l’abstenció més elevada de la història i toc d’atenció als partits tradicionals. La política és l’únic àmbit social on després de sotmetre’s a judici totes les parts que hi participen, totes acaben guanyant. Un món perfecte, si fos aquest el cas, però ciutadans i polítics saben que no és així. Els pactes dictaminen qui tindrà la vareta de poder durant quatre anys –o menys- i qui patalejarà com un infant al que la mare Democràcia li ha tret el que creia seu. En tot cas, el primer de novembre va deixar al descobert la devaluació del valor del vot. Una situació poc encoratjadora en un país que ha patit quaranta anys de dictadura i ha lluitat quatre dècades pel dret de llibertat a decidir. ¿Ha perdut importància el nostre futur o han dinamitat la nostra confiança? Abstenció i clatelladaOriol Garcia, politòleg de la Universitat Pompeu Fabra, assenyala l’existència de tres perfils abstencionistes en el sistema electoral català. Els ‘antisistema’ conformarien el primer grup, “no voten perquè no estan d’acord” amb les regles que regeixen l’estructura política. En segon terme trobaríem els “indolents” que no acudeixen a exercir el seu dret a vot a cap elecció “perquè no li donen més importància”. Ja en el tercer apartat trobaríem els “hispanocèntrics”, aquells ciutadans que no atorguen importància a la política catalana però que sí responen a la crida a les eleccions generals. A aquests estereotips cal afegir, analitzant els darrers resultats, segons comenta el politòleg, a un sector de la societat “fart” de la darrera campanya engegada per les forces parlamentàries “més de desgast que de proposta”. Un dibuixant d’El Periódico escrivia feia uns dies en una de les seves vinyetes: “És molt clar que l’únic programa dels partits és que no guanyi l’altre”. ¿En quina posició queden els interessos dels ciutadans, qui haurien de ser autèntic protagonistes de la democràcia? La concatenació d’eleccions en els darrers temps apunten també a un esgotament d’una part de l’electorat que s’ha vist saturat pel sistema polític. Els recompte de vots dels que sí van participar de les eleccions, van deparar diverses sorpreses. Convergència i Unió recuperava dos escons però no arribava ni molt menys als seus ambiciosos pronòstics, el PSC encara menys, i ERC i PP aguantaven amb més o menys dignitat. L’única força parlamentària que creixia notablement era ICV-EUiA. Els Ciutadans de Boadella, Tubau, i companyia es reservaven tres escons al Parlament, el vot en blanc creixia percentualment un 100% –60.000– i els ‘altres partits’ augmentaven el seu suport. Lectura: “han crescut totes les opcions no convencionals”, explica Garcia. Per a l’estudiós encara és d’hora per afirmar l’existència d’una crisi dels partits tradicionals, “haurem d’esperar a properes eleccions”. Malgrat l’alerta creada, val a dir, tal i com assenyala Oriol Garcia, que les eleccions autonòmiques de l’any 1992 són, de moment, les que compten amb “un menor percentatge de votants”. La classe dirigent ha de reflexionar i replantejar-se la forma de fer política si realment el que volen defensar són les voluntats dels ciutadans. La societat tampoc pot restar anestesiada i ha d’alimentar el seu esperit crític i de debat. Democràcia prové del grec i significa literalment el ‘poder del poble’, no poder polític ni econòmic. Apliquem-ho. De moment, tot plegat només és un avís i un crit unànime, “facin la seva feina”. Un vot, no vot: el valor de l'abstenció
Petita anàlisi de l’abstenció, el vot en blanc i càstig
Els resultats de les darreres eleccions autonòmiques van alegrar uns quants, indignar uns altres i no van despertar cap mena d’emoció en molts. El que està clar és que bona part de l’electorat, el passat 1 de novembre, no va trepitjar els col·legis electorals. La campanya havia estat intensa. Polítics i mitjans de comunicació sota interessos de sobres coneguts van bombardejar durant dues setmanes —temps oficial però poc real que dura la campanya— l’electorat, per esgarrapar vots, buscar una resposta. Aquest feedback, però, molts votants el troben a faltar a l’hora de la presa de decisions. Resultat: l’abstenció més elevada de la història i toc d’atenció als partits tradicionals. La política és l’únic àmbit social on després de sotmetre’s a judici totes les parts que hi participen, totes acaben guanyant. Un món perfecte, si fos aquest el cas, però ciutadans i polítics saben que no és així. Els pactes dictaminen qui tindrà la vareta de poder durant quatre anys –o menys- i qui patalejarà com un infant al que la mare Democràcia li ha tret el que creia seu. En tot cas, el primer de novembre va deixar al descobert la devaluació del valor del vot. Una situació poc encoratjadora en un país que ha patit quaranta anys de dictadura i ha lluitat quatre dècades pel dret de llibertat a decidir. ¿Ha perdut importància el nostre futur o han dinamitat la nostra confiança? Abstenció i clatelladaOriol Garcia, politòleg de la Universitat Pompeu Fabra, assenyala l’existència de tres perfils abstencionistes en el sistema electoral català. Els ‘antisistema’ conformarien el primer grup, “no voten perquè no estan d’acord” amb les regles que regeixen l’estructura política. En segon terme trobaríem els “indolents” que no acudeixen a exercir el seu dret a vot a cap elecció “perquè no li donen més importància”. Ja en el tercer apartat trobaríem els “hispanocèntrics”, aquells ciutadans que no atorguen importància a la política catalana però que sí responen a la crida a les eleccions generals. A aquests estereotips cal afegir, analitzant els darrers resultats, segons comenta el politòleg, a un sector de la societat “fart” de la darrera campanya engegada per les forces parlamentàries “més de desgast que de proposta”. Un dibuixant d’El Periódico escrivia feia uns dies en una de les seves vinyetes: “És molt clar que l’únic programa dels partits és que no guanyi l’altre”. ¿En quina posició queden els interessos dels ciutadans, qui haurien de ser autèntic protagonistes de la democràcia? La concatenació d’eleccions en els darrers temps apunten també a un esgotament d’una part de l’electorat que s’ha vist saturat pel sistema polític. Els recompte de vots dels que sí van participar de les eleccions, van deparar diverses sorpreses. Convergència i Unió recuperava dos escons però no arribava ni molt menys als seus ambiciosos pronòstics, el PSC encara menys, i ERC i PP aguantaven amb més o menys dignitat. L’única força parlamentària que creixia notablement era ICV-EUiA. Els Ciutadans de Boadella, Tubau, i companyia es reservaven tres escons al Parlament, el vot en blanc creixia percentualment un 100% –60.000– i els ‘altres partits’ augmentaven el seu suport. Lectura: “han crescut totes les opcions no convencionals”, explica Garcia. Per a l’estudiós encara és d’hora per afirmar l’existència d’una crisi dels partits tradicionals, “haurem d’esperar a properes eleccions”. Malgrat l’alerta creada, val a dir, tal i com assenyala Oriol Garcia, que les eleccions autonòmiques de l’any 1992 són, de moment, les que compten amb “un menor percentatge de votants”. La classe dirigent ha de reflexionar i replantejar-se la forma de fer política si realment el que volen defensar són les voluntats dels ciutadans. La societat tampoc pot restar anestesiada i ha d’alimentar el seu esperit crític i de debat. Democràcia prové del grec i significa literalment el ‘poder del poble’, no poder polític ni econòmic. Apliquem-ho. De moment, tot plegat només és un avís i un crit unànime, “facin la seva feina”. 
