Amb l’arribada de l’estiu són molts els que remenem atles i guies de viatge per decidir quin serà el nostre destí el temps de les vacances. Però fer turisme no és l’única manera de viatjar. Actualment, no se’ns fa estrany sentir a parlar de gent que ha estat a Colòmbia, Etiòpia o altres països on abans ens semblava gairebé impensable de posar-hi els peus.Si bé molta gent hi arriba simplement per conèixer territoris llunyans i descobrir altres cultures, cada cop són més les persones que decideixen dedicar un període de la seva vida a la cooperació. Per aquest motiu i en col·laboració amb ONG’s i altres entitats, es desplacen fins a països de l’anomenat tercer món, on intentaran portar la seva ajuda, encara que finalment i com acostumen a explicar, són ells els que reben molt més del que han donat. Mataró és una important pedrera de persones que, per un motiu o altre, decideixen, en un moment determinat de la seva vida, marxar un temps de la ciutat per ajudar allà on més necessiten la seva col·laboració. Nosaltres hem pogut parlar amb quatre d’ells per conèixer les seves motivacions i les seves experiències i sobretot, per saber si repetirien. La resposta per part de tots és clara: sense cap mena de dubte, és una vivència que no canviarien per res.
Estel López Garriga
Edat: 22 anysProfessió:Tècnic Superior d’educació infantilDestí: Senegal, 2005
L’alegria dels nens
La marxa d’Estel López al Senegal va ser gairebé una evolució natural, després de diversos anys d’un lligam amb el projecte que l’Escola Pia té al Senegal. “Jo treballava a l’esplai de l’Escola Pia Santa Anna, on cada Nadal fèiem activitats de recollida de recursos per al projecte que l’Escola Pia desenvolupa al Senegal” explica López, que afegeix: “Finalment, un estiu vam decidir anar a veure l’evolució dels projectes amb els que havíem estat col·laborant per comprovar que tot funcionés i poder-ho explicar aquí”. Van ser 24 dies on, a banda de veure l’evolució dels projectes, van encarregar-se d’unes col·lònies infantils. Va ser en aquestes colònies que l’Estel va viure una de les experiències que més la van impactar del seu viatge, una acció aparentment tant simple com veure els nens pesar-se a la bàscula. “Eren nens que gairebé no tenien recursos, no poden menjar com ho haurien de fer, i a les colònies els proporcionàvem una alimentació completa i després fèiem un rigorós control del seu pes, alguns nens van engreixar-se fins a 5 quilos en 15 dies” recorda ara l’Estel. Malgrat mancances com la mala alimentació i les deficiències sanitàries, Estel remarca que eren nens que sempre estaven feliços. “Des que s’aixecaven somreien”, ens explica sorpresa del contrast amb els infants del món accidental. Abans de marxar, l’Estel i els seus companys havien llegit llibres sobre el seu destí i parlat amb persones que ja hi havien estat, però com s’acostuma a dir i encara que pugui semblar un tòpic, aquesta jove confirma que és una experiència que no s’entén fins que no es viu: “Has d’arribar allà i trobar-te de cara amb la pobresa que hi ha”.
Pere Serra Bubé
Edat: 43 anysProfessió: Llicenciat en pedagogia i cooperantDestí: Bolívia (del 2000 al 2005) i Sierra Leone (del 2005 al 2007)
El pitjor és la impotència
“Hi ha un munt de coses, tantes que no podria triar-ne cap” contesta Pere Serra en demanar-li que ens recordi el moment que més l’ha impactat de la seva experiència com a cooperant. I és que el de Serra és un cas molt especial.
Quan va marxar ja tenia molt clar que el temps mínim que estaria fora seria d’un any i mig, un període que al final s’ha convertit en gairebé set anys, ja que no ha estat fins aquest mateix 2007 que Serra ha tornat a Mataró en el que ell considera “un descans”, ja que el seu objectiu és tornar a marxar de nou.
Serra ha treballat per a Metges sense fronteres i com a responsable d’educació de la EFI, i durant el seu llarg període fora de casa ha pogut aprendre moltes coses sobre la natura dels individus, però per sobre de tot, destaca: “Aprens que tots som humans, totes les persones tenim unes mateixes tendències, i a vegades es dur descobrir com és l’esperit humà”.
A Serra li ha tocat viure situacions molt incertes, com la inestabilitat política de Bolívia, però si ha de destacar el que ha estat més dur per ell, la resposta és molt més personal: “Els moments més durs són quan et veus tan limitat a l’hora de poder contribuir a canviar les coses”.
En una línia molt similar, explica que una de les coses que més costa d’acceptar és el contrast entre nord i sud, entre estar a un païs del tercer món i veure una persona es mor per una simple afecció que aquí es pot curar cada dia, i al dia següent tornar de visita a casa i veure tot el luxe que hi ha.
Sandra Fullola Castelló
Edat: 30 anysProfessió: Educadora socialDestí: Perú (2002)
Una experiència que tothom hauria de viure
“Feia molt de temps que tenia la idea de marxar a ajudar, a cooperar, i quan vaig acabar la carrera vaig decidir que era el moment” explica Fullola, una jove mataronina que va passar 9 mesos treballant al Perú amb l’Associació Amics del Bisbe Joan Godayol. La Sandra va estar treballant en una casa per a nenes en situació de desamparament on exercia de tutora. “El que més em va marcar del viatge van ser els casos impactants que havien viscut les nenes” explica aquesta educadora fent referències a situacions tant dramàtiques com violacions. Però si en un bon principi ens havia dit que la seva voluntat a l’hora de marxar era poder ajudar, aviat rectifica i diu que finalment va ser la gent del Perú qui la va ensenyar a ella i la va sorprendre amb la seva hospitalitat. Si li preguntem si mai al llarg d’aquells nou mesos va pensar en abandonar, la Sandra té molt clar que la de tornar abans de temps mai va ser una opció que es plantegés. És més, Fullola no dubta en recomanar aquesta experiència a tothom, per aquest motiu diu: “Sempre he pensat que tothom ho hauria de fer un cop a la vida, però no tothom està preparat per marxar, hi ha molta gent que no vol fer front a la realitat”.
Verónica Brezzo Soria
Edat: 27 anysProfessió: especialista en comunicació i màster en marketingDestí: nascuda a l’Uruguai i implicada en un projecte d’ajuda a les classes més desfavorides del seu país l’any 2005.
La informàtica només era l’excusa
“El nostre projecte va rebre el nom de Kidsmart program i pretenia reduir la frontera digital que existeix entre els nens del primer i del tercer món” explica Brezzo. Per aquest motiu, el programa es dedicava a dotar les escoles més necessitades d’Uruguai, amb equips informàtics i software. Però el que és més important, un cop els centres ja disposaven dels materials necessaris no se’ls deixava sols.
Tal com explica la Verònica, es feia “un seguiment” per part d’informàtics, mestres, sociòlegs i altres professionals. La seva funció dins d’aquest programa era la de formar a les pròpies professores del centre, ja que s’havia descobert que fins el moment els programes d’informatització de les escoles no havien funcionat perquè les mestres no sabien utilitzar els nous equips.
“La informàtica no era més que una excusa per entrar a les escoles” confessa aviat Brezzo, que continua dient: “Els objectius anaven molt més enllà”. Per una banda, a través de programes dissenyats especialment per als més menuts, s’aconseguí interessar i estimular a uns nens que sovint només van a la escola perquè allá poden menjar com a mínim un cop al dia. De l’altra, el programa també va aconseguir estendre’s al pares, fer-los entrar a l’escola i anar creant a poc a poc una sensació d’unió i comunitat que “els feia més forts”. “Veure la il·lusió i l’interès dels nens, i el canvi de concepció sobre l’escola de molts pares eren grans recompenses” conclou Brezzo, molt conscient de les dificultats econòmiques per a gran part de la població del seu país.
