
Val a dir, però, que Herrera va connectar en tot moment amb la gent que va respondre l’electricitat del mestre i la nit, comandada pel polifacètic artista, va esdevenir en una successió de temes de pujant rigor i qualitat musical. Alguna cançó va ser, lògicament, palla, però va haver-hi sobretot hits d’importància, quan la petita harmònica desplegava la immensitat musical que sols Hook Herrera hi troba i l’intrèpid americà refilava amb convenciment, amb gran ritme i millor interpretació.
Un habitual
L’actuació, comportament i resultat de Hook Herrera, camisa vermella i ulleres fosques amb un somriure quasi etern a joc amb aquella veu esquerdada dels blues man que fa vibrar com poques, exigeix que el gènere sigui habitual a la programació de la Casa. Si Jones va obrir la llauna i Herrera l’ha succeït amb èxit, és d’esperar que el gènere repeteixi amb assiduïtat perquè val i té el seu públic.