No escriuré al President del Xàtiva, perquè ni cal ni seria digne. No li diré res del que penso, perquè la situació no ho mereix. No m’hi dirigiré perquè ja ho ha fet el pare d’en Nil en un text sencer, serè, sincer i dolorós que cal recordar. No afegiré fullaraca seca a un foc que mai s’hauria d’haver encès ni contribuiré a fer més soroll d’un cop que massa que ressona entre els amics, companys, coneguts i propers al jove mataroní.
No cal que ningú corri a twitter ni enlloc per dir a aquest senyor res del que ell ja deu saber que pensem, ni cal esmerçar ni mig segon en mirar de buscar-li raonaments recargolats al seu atac de mesquinesa. No li posem adjectius. No ho mereix. Ni un segon de la nostra atenció. La carta del pare el despulla, el fereix i el retrata. Passi-ho bé, senyor President del Xàtiva. Fins mai més.
Dilluns el Tanatori de Mataró va registrar més afluència que mai. Lliçó d’humanisme i solidaritat de la ciutat i del món de l’esport. Valors de debò.
Els guants d’en Nil reposaven sobre el fèretre i el dolor es feia evident.
Un d’aquells enterraments de cor glaçat. Pura lliçó col·lectiva. Unitat i suport als propers. Abraçada conjunta. Gestos i paraules que no tenen pes, segurament, però que són l’única cosa que es pot fer quan el destí et fa el pitjor que et pot fer. Comparar aquella lliçó en forma de funeral i la patètica polèmica per la mesquina reacció d’un club valencià retrata aquest esport que és capaç del millor i, també i dissortadament, del pitjor.
Deixem que el record d’en Nil segueixi espurnejant llum com l’espelma que mai s’apaga. I que dels dies més dolorosos sols en quedi la imatge, les abraçades i les mostres de suport a una família molt estimada que, fins i tot en el seu dia més negre, ens dóna una lliçó d’enteresa i dignitat.
