No sóc entès ni devot seguidor del waterpolo. De fet, he de confessar que cada cop entenc menys quan és falta i quan no, per més que m’afegeixo al reclam de la grada –que pressuposo entesa– quan vaig a veure partits. De partits en vaig a veure a Mataró, que és d’on sóc i és on tinc gent coneguda i collonuda que juga. I precisament si escric empipat, és perquè trobo que em posen difícil que la gent collonuda i coneguda a més pugui ser seguida.
Avesat, doncs, a la piscina per seguir el waterpolo, em trobo que quan els dos equips de la meva ciutat es juguen les garrofes a la Lliga m’és impossible seguir els partits. Resulta que primer els nois i després les noies va i disputen els partits de play-off entre setmana, en una hora que els galtaplens de la reforma horària deuen trobar excel·lent però que per a la gent comuna és impossible. A les sis de la tarda d’un dia entre setmana, la major part dels mortals treballa o està ocupat.
No entenc per què es passen llargs mesos disputant una fase regular amb poc encanteri competitiu –les noies– per després jugar-se la Lliga a corre-cuita. En el cas dels nois, encara és pitjor. El Terrassa ens va fotre fora de la pomada un dimarts i un dijous. Fora. I els esporàdics vèiem com un cap de setmana començava el play-off i el següent ja estàvem de vacances. Maleïda la gràcia!
Entre convocatòries de la selecció –aquest invent de la Lliga Mundial el deu haver fet el diable– i altres, veiem com el waterpolo –que té molt d’esport nacional català– acaba disputant molts dels seus partits cabdals a l’hora que el públic ho té pitjor. Només cal seguir el dia a dia d’una integrant del Mataró i de la selecció espanyola per acabar-te’n apiadant.
Trobo que ja que tenim un bon vi esportiu, estaria bé deixar-li de tirar aigua i acostar-lo al públic perquè el degustés bé. Encara que parlem de waterpolo.
O tot i que parlem de waterpolo.
