No sé si saben on para Sarrià de Ter. Si tenen mitja cultura geogràfica i una miqueta d'intuïció sabran identificar el nom del riu. Aniran bé. Vora Girona. Allà trobaran aquest poble del qual, ja em perdonaran, en desconec pràcticament tot menys el seu caràcter de fer clàssic de l'handbol català. I ara també el mèrit de ser denominació d'origen de dos protagonistes dels nostres dies. El President del Parlament de Catalunya, mentre hi sigui, és Roger Torrent i era alcalde la ciutat. A tot arreu era Alcalde i a dins del pavelló d'handbol un aficionat més. No era un més Jordi Ribera, l'altre il·lustre protagonista. És seleccionador espanyol i ha guanyat l'Europeu optimitzant a màxims les prestacions d'un equip renovat i jove que, a les primeres de canvi, ha deixat tothom bocabadat. Déu n'hi do, aquests de Sarrià.
El de Sarrià de Ter és un dels pavellons preferits per qualsevol jugador d'handbol català, dels que es preuen, dels d'handbol de debò. D'abans de l'atròfia aquesta d'atacar sistemàticament amb un de més, desmuntant les essències de la cosa. Un pavelló on quasi sempre perds si no ets d'allà. Dels de poble. Dels de bar. Dels hostils. Una graderia que encongeix el braç. I, el que sempre m'ha encantant, una estufa de llenya encesa els mesos que fa més fred. Tronc a tronc. Sensacional.
De la mateixa manera que col·lectivament perdem la noció de l'orientació cada cop que ens fiem d'un GPS, tenint la wikipedia a un cop de polze acabarem per perdre també les associacions d'idees a les que associem cada topònim. Aquests dies, cada cop que a les notícies parlen dels dos de Sarrià –amb to diferent, un fa campiona la selecció nacional i l'altre els vol desmuntar la paradeta– se'm fa inevitable pensar en aquella estufa combustint i els mateixos dos mediàtics d'ara asseguts o drets, com la resta de mig poble, fent guanyar el seu equip d'handbol.
