No està essent un hivern fàcil. Sobretot pels termòmetres encongits amb què ens ha tocat conviure. Per sort, a la cuina, seguim tenint l’ajut del plat més antic del món després del rostit: La sopa.
Però no deixa de ser curiós que, coincidint amb la sortida massiva al mercat dels plats precuinats d’una de les seves variants, la crema, altres modalitats hagin quedat relegades al silenci i, qui sap, potser a l’oblit. Perquè, quant temps fa que no sentim a parlar de sopa escaldada? Aquelles llesques fines de pa mig sec disposades en un plat fondo i pel damunt de les quals s’abocava l’aigua bullent on havien infusionat durant una estona, uns brots de farigola fresca o seca, i que, rematada amb un raig d’oli més o menys generós, venia a taula immediatament per evitar el refredament ràpid.
Com la sopa d'all
Ara, totes les nostres sopes –sobretot les que comprem preparades, envasades i batejades com cremes– són com les sopes d’all de la nostra infantesa. Aquelles que fregien uns quants grans d’all pelats (calia donar-hi gust d’alguna manera) abans d’afegir-los aigua i pa sec trencat a trossos, i ho deixaven bullir una estona abans de passar-hi l’enganyamarits per desfer el pa i donar al preparat una textura més espessa que, a més, retenia l’escalfor de forma més efectiva. Sovint, si badaves, fent un tel a la superfície que a alguns ens costava empassar.
L’evolució d’aquelles sopes d’all estava cantada. Quan els cuiners dels poderosos esgoten la seva inventiva, fan seu el concepte i, posant a coure verdures en comptes de pa i aplicant altres sofisticacions com substituir l’oli per la mantega –no endebades aquest procés té lloc a França– inventen les cremes de verdures amb les que solen començar molts àpats. Aquelles cremes són les que ara tornen als nostres menús quotidians un cop oblidades les sopes de pasta –una altra variant– cuita en brou amb les quals ens hem fet passar el fred durant molts anys. Però curiosament, amb l’intent reiterat de fer-nos creure que són sopes –perdó, cremes– casolanes com les que, diuen, feia la nostra àvia.
