No negaré la preocupació que mostren, per exemple, algunes cadenes de supermercats pel tema del malbaratament d’aliments. Ofertes a preus més que raonables de productes que freguen el moment de la caducitat o la pèrdua de l’aspecte atractiu, sovintegen cada cop més. Com una manera de contrarestar els estudis que diuen que la tercera part dels productes alimentaris que entren al mercat, en surten per la via de la galleda de les escombraries, és a dir, sense passar per la boca de ningú. I que aquest malbaratament es reparteix, a parts iguals, entre els establiments de venda i les llars dels consumidors. Que per cada préssec que es fa malbé a les nostres fruiteres, n’hi ha un altre que es passa a a les paneres del super.
Aquest agost, els italians ens han tornat a demostrar que Slow Food i la filosofia del Kilòmetre Zero no són fets aïllats. Que allà la preocupació per menjar bé és genètica. França havia apuntat maneres amb una norma que prohibia als supermercats llençar els aliments caducats encara comestibles, obligant-los a donar-los gratuïtament a associacions humanitàries. Itàlia ha fet una passa més, amb una llei contra el malbaratament d’aliments aprovada pel Senat.
La Llei ofereix bonificacions fiscals i facilitats burocràtiques als establiments i indústries que col·laborin en l’objectiu. Per exemple, reduint els impostos d’escombraries en la mesura que es sigui més actiu i generós en la col·laboració amb les organitzacions de voluntaris que donen de menjar als necessitats. O capacitant als ajuntaments per rebre aquests aliments que, fins ara, anaven a petar a les escombraries.
Aquí anem una passa enrere. No a nivell social, on les organitzacions de voluntaris fan una feina impagable, però sí a nivell institucional on, sovint, no es va més enllà de la declaració d’intencions. I cal tenir present que la gastronomia també inclou aquest aspecte. Aprofitar bé els recursos alimentaris.
