Ha mort el company i amic Pere Tàpias. L’home amb qui vaig descobrir, quan érem joves, que no totes les salses venien de Paris i que la coca enramada podia ser perfectament una pizza d’abans del formatge. Perquè, convé recordar que en aquells temps de Luján, Cándido i Ferdinand Point, tot el que no fos francès i erudit, no era gastronomia. De la mateixa manera que tot el que no fos La Teca del manresà Ignasi Domènech, no era cuina catalana.
I jo vaig tenir el plaer de poder compartir amb en Pere Tàpias i des dels micròfons de Ràdio 4, el naixement d’una nova gastronomia. De la que posava en pla d’igualtat les receptes d’un jove Paul Bocusse i les d’aquella masia catalana que, aprofitant el turisme interior, s’omplia de carn a la brasa i plats tradicionals cada cap de setmana. Aquesta fou la gràcia d’aquells primers comunicadors gastronòmics. Contraposar la seva bonhomia i humilitat gastronòmica a la prepotència dels programes més o menys oficialistes on es parlava de menjar i beure, però des del dogma.
Per això, avui que el trio de la benzina (Pere Tapias, Llorenç Torrado i Jordi Estadella) ja forma part del record, vull fer un homenatge a aquella manera de comunicar saviesa gastronòmica que ens va fer a tots una mica més valents i agosarats. Traient el debat gastronòmic de les cuines i les sobretaules per dur-lo als diaris, les ràdios i les televisions. Un canvi que el Pere Tàpias, i molts altres, han fet possible, sense tenir fogons públics propis, és a dir restaurant. Per això, a més de gastrònoms, m’agrada qualificar-los de facilitadors. O si ho voleu ser més moderns, de “coachs”.
