Aviat farà un any que tinc la sort de tenir feina i que, a més, aquesta sigui dins el camp pel qual m'he format. Just acabada de sortir de la carrera i "pam!" van donar-me una feina que suposa un repte professional i una manera ideal de començar.
Malauradament aquest cas constitueix l'excepció que confirma la regla i no és habitual entre els joves, sinó al contrari, escassegen les oportunitats de començar. Per molta formació que tinguem, des de graus universitaris, passant per màsters, postgraus o idiomes, els joves ho tenim difícil i això no és cap novetat.
Treballem en feines mal remunerades, amb horaris i condicions laborals abusives i tot i això, se'ns tracta com si fóssim uns privilegiats per tenir qualsevol feina, estigui vinculada o no a la nostra formació. Sense oportunitats que ens ajudin a créixer professionalment ni reptes laborals que ens realitzin, naveguem sense rumb a la cerca d'una feina que no ens doni qualitat de vida, sinó que ens ajudi a anar tirant.
Per no parlar d'aquells qui cerquen feina i es troben amb ofertes plenes de requisits indispensables desorbitats i on demanen anys d'experiència en el sector. Una experiència que és impossible adquirir en un moment amb poques oportunitats per començar. O fem pràctiques professionals no remunerades a la cerca d'alguna oportunitat que ens ajudi a enlairar el vol però aquesta és difícil que arribi.
Sona pessimista, i ho és, perquè costa imaginar que pròximament hi hagi un canvi tan radical que capgiri aquesta manca d'oportunitats dignes. L'esperança és l'últim que s'ha de perdre i és per això que seguim formant-nos per arribar a assolir aquelles fites proposades. Si no hi ha una implicació directa i real conjunta de les institucions públiques, les grans empreses i la societat en general, el futur que ens espera és, sens dubte, ennuvolat i incert. Estem entre l'espasa i la paret i canviar-ho no és a les nostres mans.
