Practicar l'evasió durant uns certs dies és la cosa més recomanable per agafar-s'ho tot bàsicament amb perspectiva. I sovint, també, amb més filosofia. No tothom ho pot fer. Una campanya publicitària exitosa associava una de les xocolatines més volgudes quan érem més joves precisament a la capacitat de crear aquest parèntesi. Tots necessitem kit kats. Els esportistes necessiten descans. Els treballadors, vacances, i si el cap de setmana no existís sempre he pensat que tindríem una esperança de vida similar a la de la resta de mamífers. Ens esgarraparíem la cara. Marxar, fer i tornar. Reposar. Desconnectar. Amb els amics sovint en diem, tecnològics com ens hem tornat tots, que ens posem en mode 'avió'. I segurament, a la nostra manera, també així estalviem bateria.
La darrera evasió em va dur a la Manxa, on uns quants hi tenim cita anual peregrina. Som bastants milers de tot l'Estat i la música en directe se suposa que és l'excusa. No puc negar que les hores de viatge pesen i també el fet de barrinar bona part de la tornada, quan s'està acabant la xocolatina. En aquests dies a prop d'Albacete hem desbarrat a gust i fet trobadís o coneixences a desenes de persones. No és res antropològicament ressenyable que vagi més enllà de la germanor que es respira en tants d'altres festivals, suposo. O en altres tipus d'esdeveniment. Fins i tot hi ha qui caça animalons virtuals o juga col·lectivament a una consola i experimenta coses així. 'Pa gustos colores', que deien per allà.
El fet és que enmig del brogit i sense massa transcendències, l'anada anual a La Manxa l'he saldat amb desenes de converses creuades, estones compartides amb el que anava i alguna nova descoberta. El tema de Catalunya, allà que era ple de catalans, no ha estat en cap moment problema. Al contrari. Discursos des dels micros, banderes de tots colors i gustos. Òbviament que l'entorn era propici però sobtava la normalitat i el respecte. És fort que ens hagi sobtat això!
Per arrodonir el tòpic em vaig perdre i vaig trobar-me un gallec que, també, havia quedat sol. Compartint el got vam acabar per determinar que a banda de ser uns perduts compartíem ben poques coses. En cinc minuts de conversa dispersa no ens vam posar d'acord amb pràcticament res, però emmetzinats com estàvem vam acabar abraçats. "Entre diferentes es como molan las cosas", em va semblar que em deia mentre la música ressonava. A cau d'orella la sentència em va semblar deliciosa. I, què carai! Tornant melancòlic, assegut rere el cotxe vaig pensar que podríem fer-li cas tots plegats.