‘La primavera, la sang altera’, oi tant si l’altera. Aquella frase feta que tantes vegades hem sentit, darrerament ha cobrat més sentit que mai. Alterada, però, tenim la sang i moltes altres coses. I és així tant per l’arribada de la primavera, com pel moment que ens envolta i les notícies que dia a dia llegim.
I no em centraré en l’empresonament de diverses persones per les seves idees polítiques, que és el que primer ens ve a molts al cap i que de ben segur fa bullir la sang a més d’un. Escriuré sobre aquella sentència d’un senyor jutge que va decidir que el que li va passar a una jove de 18 anys a Pamplona no era una violació, sinó un abús. Ara resulta que tenir cinc homes al damunt fent tot el que volen amb el teu cos - perquè no ho fan amb tu, sinó amb el teu cos - no és una violació. Algú em pot explicar què se suposa que fan els jutges si no és aplicar la justícia per defensar el que és just? Ja sabem que les lleis no són sempre legítimes, de fet últimament no ho són gairebé mai, però tenir la barra de dictaminar aquesta sentència és descarat i incomprensible.
Sembla que amb l’estació primaveral en la qual ens trobem ens hauria d’envair la coneguda astènia primaveral, un fenomen que el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix com ‘la minva de les forces que comporta cansament i dificultat a l’esforç’. Tocaria viure amb aquella apatia i les poques ganes de fer res que tots hem sentit més d’una vegada, queixar-nos dels constipats i les al·lèrgies, i seguir asseguts al sofà. Però davant tot el que passa darrerament al nostre voltant, l’astènia s’esfuma.
Si bé el nostre humor es torna tan variable i canviant com el del clima i la temperatura, l’apatia i les ganes de no fer res desapareixen davant les manifestacions per demanar la llibertat dels presos polítics, per intentar acabar amb el masclisme o per defensar, aquells qui ho creuen, que Catalunya estaria millor quedant-se a Espanya. Sigui com sigui, aquest any no hi ha lloc per a l’astènia primaveral ni per a l’apatia.
