Quin desengany!. El cor durant tants segles considerat la seu central, fonda i essencial de la persona on es recollien, vibraven, es manifestaven i s’expandien les emotivitats i tots els sentiments... El cor on hi bategaven tots els afectes era el nucli on els atributs d’ordre superior hi feien estada.Només cal atendre la quantitat de frases fetes en les quals el cor hi té referència fonamental per adonar-nos de quina labor i responsabilitat se li conferia en l’alfa i omega de tots els actes més nobles/innobles i més/menys trancendents.I tot plegat, quin desengany!. La ciència descriu el cor com “a òrgan central de l’aparell circulatori”, “víscera buida que fa les funcions de bomba aspirant i impel·lent”. Però fem ús de les frases fetes que perduren i es desentenen de la realitat: anar amb el cor a la mà, el cor d’una mare, guanyar el cor /arribar al cor d’algú, tenir el cor net.... tenir mal cor, cor empedreït... el cor de l’hivern, el cor d’una qüestió. En resum tot passava pel cor. Ens costa renunciar a les delicadeses que han nodrit durant segles l’esponerosa saba conceptual, bellament suggeridores d’unes manifestacions efusives tan commovedores com inexactes. I així, continuem adherits a la fantasia de la imatge, al fremiment del símbol. I en última instància a tot el doll poètic que és l’halo que encercla el somni.Potser ens fóra plaent rertornar en aquells temps passats que, lluny de l’exigència científica, hom podia “a cor què vols” ensonyar-se tothora al ritme cadenciós del batec, de l’emoció que hi retruny...Però imaginem-nos un Dante, un Petrarca actualitzats o poetes de sempre de la branca amorosa bategant amb un cor trasplantat, emprant el repertori habitual: - “T’estimo amb tot el cor”. Quin cor? El del donant, oi?No ens busquem les pessigolles. Un electrocardiograma ens mostra unes oscil·lacions conseqüència d’uns impulsos elèctrics prou definidors. Però l’origen de les variacions que s’hi enregistren ens és desconegut. N’ignorem l’estrat íntim d’on provenen. No obstant qui ens en pot treure el convenciment?. Només l’infart... El cor
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l’any 1972.
Quin desengany!. El cor durant tants segles considerat la seu central, fonda i essencial de la persona on es recollien, vibraven, es manifestaven i s’expandien les emotivitats i tots els sentiments... El cor on hi bategaven tots els afectes era el nucli on els atributs d’ordre superior hi feien estada.Només cal atendre la quantitat de frases fetes en les quals el cor hi té referència fonamental per adonar-nos de quina labor i responsabilitat se li conferia en l’alfa i omega de tots els actes més nobles/innobles i més/menys trancendents.I tot plegat, quin desengany!. La ciència descriu el cor com “a òrgan central de l’aparell circulatori”, “víscera buida que fa les funcions de bomba aspirant i impel·lent”. Però fem ús de les frases fetes que perduren i es desentenen de la realitat: anar amb el cor a la mà, el cor d’una mare, guanyar el cor /arribar al cor d’algú, tenir el cor net.... tenir mal cor, cor empedreït... el cor de l’hivern, el cor d’una qüestió. En resum tot passava pel cor. Ens costa renunciar a les delicadeses que han nodrit durant segles l’esponerosa saba conceptual, bellament suggeridores d’unes manifestacions efusives tan commovedores com inexactes. I així, continuem adherits a la fantasia de la imatge, al fremiment del símbol. I en última instància a tot el doll poètic que és l’halo que encercla el somni.Potser ens fóra plaent rertornar en aquells temps passats que, lluny de l’exigència científica, hom podia “a cor què vols” ensonyar-se tothora al ritme cadenciós del batec, de l’emoció que hi retruny...Però imaginem-nos un Dante, un Petrarca actualitzats o poetes de sempre de la branca amorosa bategant amb un cor trasplantat, emprant el repertori habitual: - “T’estimo amb tot el cor”. Quin cor? El del donant, oi?No ens busquem les pessigolles. Un electrocardiograma ens mostra unes oscil·lacions conseqüència d’uns impulsos elèctrics prou definidors. Però l’origen de les variacions que s’hi enregistren ens és desconegut. N’ignorem l’estrat íntim d’on provenen. No obstant qui ens en pot treure el convenciment?. Només l’infart... 
