El de cada dia. Aquell que tant serveix per fer una mos mentre acabem de coure la carn del dinar, com per sucar-ne la salsa a taula. Un producte al que generalment no donem la importància que caldria, caient sovint en la rutina de l’omnipresent baguette, una forma de pa que, segons diuen, va impulsar Napoleó perquè els seus soldats poguessin dur-lo al camal dels pantalons mentre es desplaçaven en les seves marxes.
Una xerrada al Born de Barcelona sobre el pa del 1714 em permet constatar la bona feina que estan fent una colla de forners artesans de casa nostra. Uns artesans que donen la veritable dimensió a la paraula, fent dels pans tradicionals la seva raó de ser. Que busquen noves farines, noves formes i una tècnica de preparació que mantingui el que hauria de ser la regla d’or del pa de cada dia. Durar, fer-se sentir y alimentar. Perquè cada cop està més clar que aquesta pans industrials que ens assetgen per tot arreu, poc tenen a veure amb aquesta regla. Han esdevingut un producte de consum en el pitjor dels sentits i han de ser renovats cada dia o dos cops en la mateixa jornada per evitar la pedra o el xiclet en que es converteixen a les poques hores.
Quan els menges, pots estar tranquil·lament fent una altra cosa. I pel que fa a les seves funcions nutritives, cada cop estan més qüestionades en el sentit que aporten les calories de forma més o menys sobtada. Sense arribar a l’extrem de la rebosteria industrial, però de forma tampoc massa satisfactòria.
I, enfront a aquesta realitat, sorgeix amb força la realitat del pa artesà que, com apuntava algú, a pagès encara es fa amb tota naturalitat. Aquell que fermenta i lleva durant tota la nit a partir d’una bona farina i amb la paciència i amor que suposa haver-lo fonyat manualment, sentint com la massa s’expressava entre els dits i sota la pressió de la ma. Aquell que podem guardar a la bossa del pa durant uns quants dies amb la tranquil·litat que estarà disponible per ser mastegat i que, com a molt, haurem d’amorosir-lo amb la polpa, no el suc, d’un tomacó, un pessic de sal i un bon raig d’oli.
