El diccionari català ens dóna aquesta definició de la paraula menyspreu: El menyspreu és un sentiment pel qual hom considera com a indigne d’estima o d’ésser tinguda en compte, una persona o cosa.
En castellà: Menosprecio es la falta de consideración. Tener a una cosa o a una persona en menos de lo que es o de lo que merece.
Si considerem bé aquesta definició, l’actitud (causa) de qui menysprea amb paraules, gestos o d’altres formes, genera a la persona menyspreada una reacció (efecte) d’agressivitat i violència. Però el que és més greu que el que menysprea creu que té la raó i l’altre s’ho mereix. Encara això pot generar més impotència, violència. Així i tot, la reacció també depèn del grau de maduresa. I fent un pas més, el menyspreador pot imposar lleis contra la persona menyspreada, si la primera té poder (Recordeu la relació dels blancs amb els esclaus a Amèrica). I això passa avui en dia a altres nivells i àmbits. Cal només obrir els ulls amb molta perspicàcia i les oïdes molt atentes i acurades per qualsevol sorollet.
Recordem un pensament de Hermann Hesse (1877-1962) que ens pot ajudar: ”Quan es tem algú és perquè a aquest “algú” li hem atorgat poder sobre nosaltres”. I a més, una altra frase “No ofèn qui vol sinó qui pot”. La maduresa humana pot reaccionar al menyspreu amb una reacció constructiva contra el qui ho fa. I així una altra frase de Hermann Hesse: “Allò que és tou és més fort que el que és dur; l’aigua és més forta que la roca; l’amor és més fort que la violència”. La dignitat humana és més forta que el menyspreu.
La fortalesa de l’ego hauria també de portar, no al narcisisme ni al fracàs, sinó a la pròpia confiança i autoestima davant de l’altra persona que es creu més. L’ego s’ha d’enfortir davant del menyspreu.
