Així, l’estadística ens informa que el consum de medicaments psiquiàtrics, bàsicament els ansiolítics, augmenta enfront del descens de malalties mentals. Hem de tenir en compte, com altres vegades he indicat, que, per exemple, la tristesa no és una malaltia.
El fet de sentir dolor per la mort d’un ésser estimar no és patològic. Quan una persona tremola i se sent nerviosa per haver de parlar en públic per primera vegada o en una entrevista, tampoc és patològic.
Les dificultats del dia a dia no són patologia o malaltia. Haver d’enfrontar-se a les dificultats en les relacions amb els altres tampoc és patologia. En resum, la vida no és una patologia. Així i tot, hi ha una dada que ens informa que cada vegada més davant les dificultats al creixement, en la relació amb els altres, en fer les feines, etc. etc. es resolen les dificultats prenent algun medicament abans de mirar o recórrer els recursos personals físics, psíquics o interiors.
I aquí entra també un altre indicador: El problema o la dificultat personal en té la culpa una altra persona o entitat. Posem com a exemple, molt real, els pares que en lloc d’enfrontar-se amb les dificultats d’ells mateixos amb els fills (la dinàmica familiar), projecten o posen les seves dificultats als professors o mestres: El cole en té la culpa. A més, n’estan ben convençuts!!! Fan servir el mecanisme de defensa o operació mental que se’n diu: Projecció.
Davant d’un mal-estar cal treballar per trobar-nos en un ben-estar. I més encara en un ben-ésser. Podríem pensar que hi ha alguna entitat de la societat religiosa o política o econòmica que li interessi aquest mal-estar: Venda de medicaments, més pressió social en el món laboral, més feblesa en les persones, més pors, etc. Una societat que es cansa. Una societat del cansament. Cal reaccionar. I també es reacciona. Però els mitjans de comunicació, els mass-media, no parlen d’aquestes reaccions positives o constructives, perquè no rendeix o no és publicitari. Però hi són, sortosament.
Cal fer servir la capacitat crítica per superar molts mals-estars que són imaginaris o no tan greus. Certament, d’altres no ho són. I cal recórrer, per tal de superar-los, als recursos personals que tothom té o que calgui.
