El TLP és el trastorn límit de la personalitat que com a diagnòstic clínic ha de tenir unes característiques, que no és l’objectiu d’aquesta columna avui. Però moltes vegades es confon amb el mal caràcter, el mal educat, l’agressiu, el mal parlat, de mal geni. Una persona intractable. Malcarada.
Aquestes són persones amb una forta sensibilitat que genera una reacció descontrolada davant d’un acte, d’una paraula o d’una sensació imprevista i que no esperava. Són persones que s’han de tractar amb molta cautela, prudència, perquè “no reaccionin malament, no es molestin. Tenen mal geni”.
Doncs bé, per bé que no entren en el quadre clínic de TLP, els cal un ajut important psicològic per aprendre a controlar-se. Quan? Quan s’adonen que sempre salten a la primera. Reaccions agressives tant físiques com psíquiques amb l’altre/a. Actuen a l’estil del maltractador psíquic.
Aquestes persones poden ser ajudades de diverses formes. Una forma és enfortir la seva voluntat a base d’exercicis de des-aprendre allò que han après incorrectament. Però amb d’altres no serà suficient i caldrà un altre mena d’ajut. Mirar les causes que li porten: Què va passar a la infantesa, a l’adolescència? Una experiència negativa frustrant? Tot això ignorat per ell/a i que en conèixer-lo pot haver-hi un canvi, no miraculós, però que pot facilitar l’autocontrol. Conèixer-ho i comprendre-ho no vol dir canviar. Sempre cal l’esforç personal.
Així i tot, el clima educatiu o emocional de casa és molt important i bàsic. L’experiència ens confirma que eduquem pel que sentim, vivim, som i no tant pel que diem o prediquem. I aquí entra totalment el món emocional, afectiu més a nivell inconscient, que no conscient. Respirar un clima emocional que no sigui tòxic, verinós, afavoreix els pulmons emocionals i una interrelació molt més afectuosa, cordial que fa créixer.
I aquest clima emocional ha de continuar a l’escola de pàrvuls i primària. I és cert, i em consta per experiència professional, com moltíssim mestres ho fan.
I també em consta que molt de problemes a l’escola són generats per la família i no pel claustre de professors. La negació d’un/a mateix/a que té una personalitat problemàtica genera conflictivitat al seu voltant, a la qual li convé ajut, però sempre ho nega. No és el mateix una persona amb problemes (normalitat) que una persona problemàtica (conflictiva). Aquí cal un ajut que per regla general mai és acceptat. A més, afirma que no té problemes. Són les altres persones que els tenen o que són problemàtiques. Paradoxes de la vida.
