El TD és el trastorn delirant o paranoic. És un trastorn psicòtic (vol dir, desconnexió de la realitat). En el quadre clínic és una persona perillosa, que ho passa molt malament. L’exemple és el drama d’Otel·lo (la gelosia pot arribar a matar). N’hi ha de diversos tipus: la celopatia, el persecutori, la megalomania, l’erotomania.
Però, vull posar l’accent al trastorn de tipus persecutori. El tema central del deliri implica la creença de l’individu que estan conspirant contra ell o que l’enganyen, l’espien o el segueixen. L’enverinen o droguen. El difamen, l’assetgen. Li impedeixen que pugui aconseguir o reeixir en els seus objectius a curt o llarg termini.
La paraula “paranoia” ve del grec. Format per dos termes: “para” que vol dir “a fora” i “noia” que vol dir ment. Per tant, un pensament fora de la ment, és a dir, paral·lel a realitat. És la seva pròpia pel·liculeta que es creu que és la realitat objectiva. I qualsevulla dada de fora, la posa o col·loca en la seva pel·lícula. Així, dades que no tenen res a veure amb el seu deliri, són per a ell dades que corroboren el que ell pensa, intueix o s’imagina.
Evident, com a quadre clínic és greu i cal un ajut seriós.
Però pel que fa a tendència es troba més sovint a la vida de cada dia: “què estàs paranoic”? Què t’he fet perquè em diguis això? Creus que tothom està contra teu?” I en moments de pressió, d’inspeccions, d’exàmens, un pot fer una regressió a aquestes ansietats primàries o arcaiques. I sent tot aquest món d’emocions o ansietats persecutòries. Però és un moment que té una explicació raonable. I tothom hi passa. Ni és malaltia, ni tendència. És un fet ben normal. Altra cosa és quan se sent com a mania.
I és en aquests casos que cal molt probablement un ajut també psíquic per poder superar-ho. El fet de sentir-se perseguit o observat poden dificultar la relació amb un mateix (intrarelacional) o amb els altres (interrelacional) i viure amb una pau o serenor interior. Un dibuix podria ser un ull que observa. I aquest ull que observa no és de “déu” ni de “fora”, sinó el mateix subjecte. I parlar-ne va molt bé. La gran riquesa de l’amistat íntima. És una molt bona teràpia. Però, és suficient?
