M'agradaria començar dient que tant de bo hi hagués més gent com Carlo Padial al món.
Però em fa por dir-ho perquè no sé si això seria realment un benefici o un perill pels altres. Tots tenim ferides, tots tenim tares, però pocs són capaços de mostrar-les, de no camuflar-les, de parlar d'elles o, fins i tot, de mofarse d'elles. Carlo Padial és capaç d'això i de molt més. Per això em fa por. Ens ho mostra en els seus vídeos d'Internet contínuament – dels quals em declaro fan – i ens ho mostra, també des d'ara, en aquest llibre confessional que és’ Doctor Portuondo’, publicat per Blackie Books.
És inevitable dir que mai saps què és el real i el que no quan és Padial el que parla i estic segur que la gran majoria de ressenyes del llibre parlaran d'això. Però també penso que no crec que sigui necessari intentar separar-ho, intentar estar segurs de quant hi ha de ficció en aquest llibre, intentar descobrir on ens està mentint l'autor. En definitiva, podem estar llegint una mentida i creure'ns-la i jo ara poder estar parlant d'aquesta mentida a través d'una altra mentida i els lectors d'aquesta ressenya estar creient-la.
No és això la vida? En ‘Doctor Portuondo’, Padial ens explica la seva experiència amb la psicoanàlisi a les mans de l'excèntric psicoterapeuta cubà Juan Antonio Portuondo, un fanàtic de Freud i exboxador capaç d'atacar als seus pacients si la teràpia ho demana o ell creu que ho demana. A partir d'una infància traumàtica amb uns pares massa centrats en la cura de les festes de cap de setmana en el seu pis, Padial troba en la psicoanàlisi – i una mica també en Tupac –el salvavides al seu mal interior, a la seva misantropia, a la seva renegació social, al seu nen estancat.
En ‘Doctor Portuondo’ ens trobem a un Padial que parla de front, sense cap tipus de defensa, sabedor que és capaç de culpar-se a si mateix de moltes coses sense sentir cap tipus de bloqueig en escriure-ho. Fins i tot podem arribar a veure jocs narratius curiosos com el pas del temps passat al present en la veu narrativa després de la mort de Portuondo. Fa poc vaig llegir una frase promocional d'un llibre de Goytisolo que deia alguna cosa així com que t'anaves a riure molt llegint-ho però que anessis amb compte perquè segurament, després d'aquest riure, trobaries restes de sang en la comissura dels teus llavis. Doncs això mateix es podria dir d'aquest llibre, una obra que et fa riure utilitzant el característic humor de Padial – aquesta estranya cosa que ell fa i que alguns han volgut anomenar post-humor – alhora que sents que el riure prové d'alguna cosa bastant tràgica i que no és més que la seva pròpia vida. Interessant, divertida i maleïda.
Me’n recordo, després d'haver llegit aquest llibre, d’alguns altres que tracten la tristesa de la manera més oficial possible i em reconforta saber que encara hi ha gent que juga amb les formes, que converteix gèneres, temes, tòpics, que els metamorfoseja.
Doctor Portuondo és la història (o histèria?) de Carlo Padial des de la seva necessitat de teràpia fins a la seva necessitat d'abandonar-la, tractat tot des de la seva pròpia perspectiva i barrejat amb tot el que ell ha volgut afegir o modificar de la realitat. Un llibre divertit fins que es demostri el contrari, l'avantsala de “alguna cosa molt grossa” que vindrà amb Padial en els propers anys, el passadís rebedor al que és aquest estrany home, el PowerPoint de presentació de la seva atrotinada i per això més que interessant ment. El Carlo Padial d'aquí és el mateix que el de Playground, que el de APM?, que el de qualsevol lloc o mitjà. I tant de bò segueixi així. Almenys per i per a mi. Llegiu-lo.
